He estat dubtant entre la idea de triturar i la idea de trinxar. Triturar em porta a l´expressió «fer miques» i trinxar a l´expressió «ho han trinxat tot». Totes dues paraules, tots dos verbs, em serveixen igual per parlar del tema que tractaré avui, però m´he decidit per la trituració per respecte al trinxat de Cerdanya. Soc un devot d´aquest plat, senzill i tradicional, que combina un bullit de col d´hivern i patata, ben aixafat, i una pasada per la paella posterior. M´agrada el gust i m´agrada el sentit gastronòmic i social d´aquesta menja que ve de lluny i que ara és objecte cada any de celebració a Cerdanya. Tots els afegits, ja sigui la rosta inevitable, botifarra negra, o una mica d´all m´hi sobren; no em desagraden però m´ho estimo més dissociat de l´elaboració mateixa del trinxat, afegit a part a darrera hora. Així es pot triar rosta, botifarra o una bona arengada o tot alhora. Deixo establert doncs el meu respecte i la meva devoció per un plat que es materialitza després d´aixafar i barrejar les verdures bullides. I prescindeixo, doncs, de la paraula trinxar, i em concentro en la trituració.
Triturar i una trituradora porta associada una acció més enèrgica, més violenta, més radical. Vull parlar de la pràctica molt comuna de destruir críticament sense miraments de cap mena. Sembla un esport associat a la nostra idiosincràcia com a poble. No es tracta doncs de fer llenya de l´arbre caigut, que també, sinó d´un abraonament més salvatge a les coses i les persones que justament aguanten i aguanten bé.
Em refereixo a la pulsió destructiva que neix del mateix rebuig de l´èxit, a la crítica indiscriminada i despietada, amb arguments i sense, que s´aplica a fets, persones, idees, propostes i esdeveniments que gaudeixen de bona salut i d´un èxit reconegut.
Vaig donant voltes per anar a parar a Girona. Per situar la meva reflexió en el nostre context més immediat. I penso en dos casos concrets: la campanya contra els pisos turístics, la de l´eslògan Més barri i menys pisos turístics, i les crítiques que ha suscitat aquest any el Temps de Flors.
El primer aspecte el deixaré per a un altre dia, no sense dir que pel cas de Girona i pel model turístic de la nostra ciutat trobo francament d´altres coses més preocupants que no pas el nombre actual de l´oferta de pisos turístics. En un article meu anterior sobre la «gentrificació» ja apuntava alguna de les idees i algun dels problemes més associats justament a l´ús i l´abús de l´espai públic, a la proliferació d´activitats dubtoses o impròpies, i al risc d´un comerç abocat al monocultiu que no pas l´oferta residencial i hotelera. Però la campanya crec que parteix d´un pensament erroni sobre la naturalesa del Barri Vell i la seva evolució en els darrers quaranta anys, que ha evitat precisament alguns dels problemes que la campanya denuncia.
Anem a Temps de Flors, que considero un encert i un èxit espectaculars. Ha anat molt bé, molt. Un cop establert aquest èxit indiscutible podem fer un pas més. Hi ha hagut més gent que mai, s´han expressat opinions per a tots els gustos, i s´han suscitat algunes crítiques que s´han de prendre com un avís seriós de cara al futur. Però, des del meu punt de vista, el problema no és si flors si o flors no, si massa disseny i poques flors, com algú ho exposaria. Aquesta és una polèmica que he vist cada any des que la mostra es va obrir a nous espais i a nous models de tractament dels espais. Alguna vegada eren els materials emprats, fins i tot si eren vegetals però poc florals (massa cols, es deia un any!), d´altres la desigualtat en el tractament dels espais, i d´altres en el contrast entre l´abarrocament atapeït de les flors i la simplicitat de línies d´algunes propostes minimalistes i agosarades amb predomini de l´ús dels volums i de les formes més que de les flors.
Convé, però, recordar que en el seu format tradicional, mostra en un sol espai (Sant Pere de Galligants o Sant Domènec), l´exposició de flors com es deia fins als anys noranta havia tocat sostre i havia fet crisi. Tancar o canviar, vet aquí el dilema. I es va optar per canviar totalment de registre, sabent que el context i els fonaments materials i culturals eren els mateixos. Des que es van obrir patis i es van incorporar propostes de formalització efímera dels espais hi va haver un canvi d´escala. Començava una gran descoberta i el coneixement de nous espais per als de fora i per als de casa. L´equilibri era difícil i el punt just entre les concessions a l´afany de màxima concentració floral d´una banda i l´exigència als dissenyadors d´espais efímers provocava tensions positives, d´enriquiment mutu, de reconeixement mutu, de vibració col·lectiva. Entre unes escales de la Catedral camuflades sota pans de gespa i flors i tancades a la circulació o un laberint de miralls i flors insinuades i la posssibilitat de pujar i baixar hi hauria hagut opinions per a tots els gustos però mai no hi hauria hagut una mena d´acarnissament que voldria convertir aquest cas en l´ase dels cops agafant el rave per les fulles, de la presumpta crisi d´enguany.
L´alerta d´aquest any naixia de l´estrès mateix de la mostra en el seu conjunt i de la fatiga física associada a les cues, a la llargada dels recorreguts, i a alguna frustració puntual. I s´hi afegia un malestar ciutadà, veïnal, pel tancament blindat a la circulació que potser era una mesura prudent, però de rigor excessiu. Negar la vida al Barri Vell per asegurar la fluïdesa relativa i la seguretat de la mostra era com negar la condició mateixa de la vida al barri com s´havia volgut i promogut durant dècades. Si els veïns vivien el blindatge com un càstig (el que no podia descarregar maletes, el que no podia canviar la màquina de rentar espatllada, el que no podia reposar els seus productes d´urgència fora de les hores de càrrega i descàrrega?), un punt d´irritació estava assegurat.
Irritació per una banda i decepció per una altra? La qüestió rau en les expectatives creades per les rutes que proposa el plànol amb la numeració dels espais que es reparteix. Potser en el futur caldrà qualificar els espais amb símbols i colors diferenciats.
Crec sincerament que la convivència de sensibilitats és justament la riquesa de la mostra i la que li atorga un punt de modernitat atractiva, sensible i culta. Sabent que aquests adjectius volen dir coses diferents per a sensibilitats diferents. Tancar una via i prioritzar l´altra seria letal per la dignitat i el rigor de la mostra.
I crec, per tant, que s´ha d´abandonar la idea d´incrementar els espais de forma reiterada i insistent. Ja no cal afegir deu espais nous cada any. Com tampoc no cal estirar els itineraris, com si la mostra fos un xiclet, fins a acabar proposant una petita excursió, o una gran caminada. Acotar i definir és millor que expandir sense vores. La novetat, la sorpresa, s´ha d´anar a buscar a dins mateix del recinte de la ciutat vella, i n´hi ha encara per descobrir. Però potser n´hi ha prou amb una l´any. Tampoc no és una bona idea estirar la mostra als barris. Respon a una mala consciència. I tindria més sentit en el context de Girona Temps de Flors proposar a tots els barris de la ciutat una autèntica explosió floral, associada a l´esdeveniment, però no vinculada als recorreguts.
Hi ha un debat necessari i posible i hi ha un camí obert. Però el camí no és abatre l´arbre que gaudeix de molta salut i fer-ne estelles. Potser només cal esporgar aquelles branques que han crescut tortes i malament i amaguen la bellesa de les línies d´un tronc esbelt i net que cal preservar i asegurar que creixi bé.
