Una vegada més la decisió serà política: l'hospital Josep Trueta de Girona se'l quedarà qui més pes i influència tingui en els cercles de poder d´aquest país a vegades tan petit (de mires). Trenta-quatre metges que exerceixen de caps de servei de sengles unitats hospitalàries, oncòlegs, endocrinòlegs, cirurgians i cardiòlegs -entre aquests últims s´hi compta el doctor Ramon Brugada, un referent a tots nivells en el seu àmbit- defensen, sense dir la paraula maleïda, que el nou hospital vagi a Salt (ups, se´ns ha escapat la paraula maleïda). Concentrar els dos grans hospitals gironins -l´altre és el de Santa Caterina, que ja va «emigrar» del centre de Girona cap a la perifèria urbana- comportaria que la província guanyés un equipament sanitari de «màxim nivell» i, de retruc, millor finançat, diuen els doctors. La capital reclama, amb tota la legitimitat del món, que el Trueta es quedi i l´alcaldessa, Marta Madrenas, rebat els metges i diu que la unificació saltenca seria «ineficient» i «més cara», i que comportaria una reducció de llocs de treball. I sosté que la disputa amb Salt no és una qüestió territorial. Potser no, però en fa tot l´efecte. Fa una bona colla d´anys, Tarragona i Reus, ciutats rivals fins a la mèdul·la, es van tirar els plats pel cap per tenir l´estació de l´AVE. Al final, la política va decidir construir-la a la Secuita, al bell mig del no res. Ni Reus ni Tarragona han sortit guanyant amb aquella mala decisió; els usuaris de l´AVE, encara menys.
De la manera com es desenvolupa el debat sobre el Trueta, tot convida a sospitar que la decisió final que es prengui serà una qüestió de vots, de demostració de poder. Tothom voldria al Trueta a la seva ciutat: l´hospital dona servei, prestigi... i diners. La «guerra» tot just comença i en sentirem molt a parlar i, com gairebé sempre, la política decidirà. Girona contra Salt; Salt contra Girona: la història es repeteix i els metges i els usuaris acabarem fent allò que dictin les enquestes i les estimacions de vot. I si la determinació final resulta ser un xurro, lloat sigui Deu. La qüestió és guanyar, encara que tots acabem perdent.
