Norman Foster ha manifestat recentment que «el nostre present és estrany i desequilibrat». El reconegut arquitecte ho ha dit aquesta setmana i no crec que l´elaboració d´aquest judici hagi tingut Catalunya com a punt de referència. Resulta evident, tanmateix, que l´anellatge d´aquest pensament podia trobar-se en el Palau de la Generalitat.

«Ens hem reunit -els digueren el passat dilluns- per acordar reunir-nos de nou». Porten així cinc o sis o set anys -m´he descomptat- i el marcador català segueix amb un zero que ho diu tot. Un zero fruit de l´ennovilament d´un impossible gràcies al qual els bascos -mira-te´ls- han sabut treure una morterada de milers de milions d´euros de l´Estat. Han excel·lit a càrrec de la nostra babaua. Per alguna cosa el lehendakari, després d´un dinar prou conegut, va dir al seu cercle més íntim allò de «éste, está loco, loco; démonos prisa» -literalment això- i n´ha tret profit.

En algun lloc he llegit, també en aquests darrers dies, que Karl Popper, el filòsof i assagista austríac referent del segle XX, havia recomanat que «aquell que no fos capaç de parlar clar, havia de restar callat fins poder-ho fer». Hem de suposar que si han parlat tant en Mariano Rajoy com també Carles Puigdemont és perquè ambdós tenen clar què s´han de dir en públic a l´objecte que tot aquell que vulgui escoltar ho sàpiga: Que abandonen allò de «fer política» -exposar, parlar i negociar amb voluntat d´entendre´s- per substituir-ho pel fatalisme del xoc de trens. Una trompada, la que arribarà, fruit d´una greu irresponsabilitat política que no solucionarà el problema de fons, sinó que l´enquistarà i el radicalitzarà, però això sí, el posarà entre parèntesi per una temporada.

És per això que, emprant allò de la pròrroga dit pel president de la Generalitat a Madrid, goso apel·lar de nou al seny d´un i d´altre en la mateixa línia que ho feu el president del Cercle d´Economia, en Joan Josep Bruguera, el darrer cap de setmana a Sitges, tenint-los asseguts al seu costat encara que en moments diferents.

Els va recomanar parlar serenament per evitar així el vertigen que molts patim davant el precipici al qual estan disposats a llançar-nos sense cap mena de respecte vers l´interès general que és, com sabem els juristes, l´únic que fa intel·ligible l´acció política en tota democràcia regida per la llei.

Aquesta crida al diàleg l´he subscrit més d´una vegada en aquestes mateixes pàgines en creure que l´entestament argumental nascut dels extrems -«farem referèndum sobre la independència de Catalunya versus no el faran de cap de les maneres»- no és bo per a ningú i tampoc no porta enlloc.

El temps va passant i cap interlocutor sap o pot o vol modular aquest exasperat diàleg de sords. Mentre es juga una no reglamentària pròrroga, perquè els compromisos són compromisos a exercitar, l´independentisme intenta carregar-se de raons emocionals abans d´encarar el seu fracàs més absolut mentre el govern central enforteix la «brigada Aranzadi» amb la finalitat de fer descarrilar el contrari abans també d´encarar el seu fracàs. El xoc serà entre fracassats i els derrotats serem els ciutadans.

Se´m diu, per persona ben informada, que el govern espanyol seguirà practicant l´art de l´arrossegament, mentre jo opino que passarà més aviat que tard a l´art de l´encerclament, per usar terminologia pesquera en ambdós supòsits. Potser el bon amic guanyarà la juguesca feta al voltant d´un cafè. No ho sé. Tanmateix, la reunió celebrada el passat dilluns a Palau fou endogàmica en un clima de derrota i les paraules del president, aquest dimecres, dites en seu parlamentària, em varen sembla fora de lloc. Una cosa i l´altra em suggereixen que el nerviosisme s´ha sumat al sense rumb dels que afirmen representar el poble de Catalunya des d´un 47,8% dels electors quan els comicis de 2015.

La prova del nou: portar la qüestió a la Comissió de Venècia sense haver-se llegit abans els seus pronunciaments sobre l´autodeterminació. Es faran un gol en pròpia porta. Un més. Però ni així acceptaran que, com sàviament va advertir Calderón de la Barca, els somnis, somnis són... i que el despertar, dic jo, sol ser dur, molt dur. Parlint-se, facin el favor.