La realitat es pot contemplar des de múltiples perspectives, i una d´aquestes, encara que sovint se´ns oblida, és la generacional. La mirada d´una persona gran, que, per exemple, té com a referència la fi de la Segona Guerra Mundial, difícilment coincidirà amb la d´un mil·lennista, marcat pels atemptats de l´11 de setembre als Estats Units o de l´11 de març a Espanya. Les dues visions són legítimes, però difícilment encaixaran. Per als integrants de la segona generació, aquells que han patit la duresa de la crisi -la financera, la cultural i la moral- en el moment en què tenien previst incorporar-se al món laboral, una vegada havien finalitzat el seu període de formació, el cop ha estat duríssim. De fet, l´impacte que han rebut aquests joves ha estat tan traumàtic que ha escapçat les expectatives que havien dipositat en el sistema, un sistema que no conceben com els seus pares i els seus avis. En paral·lel, aquestes persones han participat en una revolució tecnològica amb conseqüències socials i polítiques que tardarem molts anys a ser capaços d´entendre. No podem reduir aquesta generació a cap de les dues esferes: ni l´econòmica ni la digital. Si més no, l´una no es pot entendre sense l´altra, i viceversa.
