Aquest any es complirà un segle de la inauguració del primer Casal d´Estiu. Fou una iniciativa de mossèn Jaume Moret, que quan encara era seminarista es proposà resoldre el problema de les vacances dels nens gironins que no tenien oportunitat d´omplir satisfactòriament el buit que deixaven les vacances escolars. Quan mossèn Jaume deixà la ciutat per iniciar la vida parroquial, prengué el relleu del Casal mossèn Evarist Feliu. Un capellà, aleshores molt jove, que dedicà tota la seva vida a la joventut. Com a professor del Seminari, com a consiliari de la Federació de Girona de Joves Cristians de Catalunya, la tan recordada i tan mal tractada institució que, en els pocs anys que pogué tenir de vida, va fer una labor apostòlica extraordinària entre la joventut de casa nostra. La F.J.C. durant els primers anys de la seva existència hagué de suportar tota mena de dificultats i fins i tot atacs violents. Durant la guerra del trenta-sis patí la persecució i el martiri de nombrosos dels seus membres. I després de la guerra, la incomprensió i la prohibició de la seva recuperació. Els Fejocistes foren perseguits, primer per ser cristians, i després per ser catalans. Mossèn Feliu continuà la seva labor com a consiliari dels joves d´Acció Catòlica de la Diòcesi i posteriorment de la Joventut d´Acció Catòlica d´Espanya, cosa que l´obligà a anar a viure a Madrid. Però ell mai va perdre el seu contacte amb Girona, on venia sempre que podia fer una escapada.
Jo no vaig conèixer el Casal de mossèn Moret, però sí el de mossèn Feliu, que és del que puc dir alguna cosa d´acord amb el meu record.
El Casal tenia com a seu l´edifici del Seminari, que aquells mesos deixava de tenir la seva normal dedicació, ja que els seminaristes també feien vacances, com tots els estudiants. Vacances dels estudis, però no de la preparació del que hauria de ser la seva vida consagrada. Uns ajudaven el rector del respectiu poble, i alguns foren els col·laboradors de mossèn Feliu en l´activitat del Casal. De manera que la relació del Casal amb el Seminari era en la disposició d´una part de l´edifici i amb l´aportació humana del professor, mossèn Feliu i d´alguns seminaristes. Uns, encara dels cursos de Filosofia i altres, ja teòlegs. En aquell temps en què la sotana era la distinció clerical, els seminaristes no la vestien fins que rebien la tonsura i que entraven en els estudis de Teologia. Els primers anys no eren encara interns, però sí quan ja eren teòlegs, encara que per les vacances també podien anar a llurs cases familiars; però sempre amb un estret contacte amb la seva condició.
Dels darrers anys vint i primers trenta recordo molts d´aquells seminaristes dedicats al Casal dels quals després vaig anar seguint la seva dedicació ministerial. Professors del Seminari, algun canonge, rectors de parròquies més o menys importants, professors del Collell, i un d´ells, rector d´aquell Col·legi-Seminari.
L´activitat del Casal era de matí i tarda. Un dels seminaristes més joves recollia els nens més petits en els respectius domicilis, així els seus familiars no els havien d´acompanyar. L´operació es repetia en acabar les activitats del matí i en començar i acabar les de la tarda. El programa diari era molt dens i variat. Com a obra d´Església que era el Casal, els jocs, l´esplai i les sortides al camp es complementaven amb la pregària, sovint animada amb el cant. Mossèn Feliu era professor de Música del Seminari i li agradava molt pregar cantant.
L´entrada dels nois no era per la porta principal, sinó per la que hi ha a la pujada de Sant Domènec, que permetia accedir a la capella, a les aules dedicades al Casal i al pati que hi havia en la part més elevada de l´edifici, on els anys quaranta s´hi edificà el Seminari Menor. Els matins, després de la pregària inicial, es repartien les hores entre uns breus assajos de música i cant o d´alguna obra teatral, explicació d´algun conte, sempre amb un fons alhora que divertit, també educatiu. I a no ser que la meteorologia ho impedís, s´anava a la Devesa on la mainada es podia esplaiar amb gust i satisfacció. No cal dir que el futbol era l´esport preferit, especialment dels més grans. La sessió de tarda començava amb la visita al Santíssim i continuava amb una excursioneta per la Vall de Sant Daniel. Les fonts dels Lleons, del Ferro i la de la Pólvora solien ser el destí preferit. I els grups de nois de més edat podien allargar la caminada fins la Font del Lliure o el castell de Sant Miquel. Si el dia era plujós i no es podia sortir a passeig, era qüestió d´omplir el temps amb activitats sedentàries, cosa que exigia més imaginació i més paciència per part dels soferts seminaristes.
Algun diumenge hi havia sortida a la platja o a algun santuari. Les comarques gironines són generoses en possibilitats per passar el dia prop del mar o a mitja muntanya. En aquell temps a les platges encara s´hi cabia, no havia arribat encara la massificació de banyistes, i l´ambient era tranquil, i algunes de les platges ara més concorregudes es podien trobar aleshores ben assequibles i fins i tot gairebé desertes. Un diumenge dels primers anys trenta, quan un dels autobusos que portava els nois del Casal arribà a l´Escala, l´expedició fou escridassada i rebuda a cops de pedra. I no hi hagué més solució que emprendre la retirada i donar per acabada l´excursió, sense haver pogut gaudir del bany al mar.
El dia de la Mare de Déu d´Agost era la Festa Major del Casal. Festa que se celebrava amb tota solemnitat. El matí, amb la Missa solemne i la tarda, amb un vetllada amb interpretacions musicals i una representació teatral. A més dels nois del Casal hi podien assistir els seus familiars i també l´acte era obert a tothom que hi volgués participar.
El Casal era només per a nois, com també les obres teatrals que s´hi representaven ja estaven adaptades per tenir només actors masculins. En aquell temps i fins molts anys més endavant això es considerava normal. Ara costa una mica d´entendre aquella discriminació.
Des d´aquell Casal de preguerra han passat una colla d´anys i la nostra societat ha canviat molt. Els minyons escoltes i les daines han actuat en un altre ambient i amb uns mitjans molt diferents als d´aquella primitiva institució. Però en el seu temps el Casal prestà un servei molt valuós, als nois i també a les seves famílies. Molts pares no feien vacances, i la mainada quedava desemparada i desvagada moltes hores. Molt poques famílies podien tenir una segona residència i eren molts els que al llarg de tot l´any només respiraven l´aire de la ciutat i el seu més immediat entorn. I el Casal, encara que molt modestament, però amb una àmplia generositat, realitzava un ben apreciable servei.
