Dissabte

Suposadament japonès

Cada cert temps em venia de gust anar al restaurant Sant Ponç, un històric self de Girona amb un producte bo. Em traslladava a la infantesa i a les visites al metge amb les àvies. Avui corria per la zona i hi he volgut anar a dinar però, horror, ha desaparegut i en el seu lloc m´he trobat un suposat restaurant japonès amb més rètols xarons que Las Vegas. M´ha agafat un atac de nostàlgia i he fotut el camp perquè aquests establiments, tipus wok em generen la mateixa atracció que un reactor nuclear ucraïnès. En fi! He acabat dinant al Barri Vell. Després, passejant per les voltes de Sant Francesc, he vist que un altre bar i restaurant tradicional de la ciutat, La Llarga, està en obres. M´hi he acostat i he llegit un rètol que anuncia: restaurant japonès necessita cambrer/camarero. Un altre que canvia l´olor del conyac i dels «carajillos» i els crits d´una partida de botifarra pel perfum enganxós de la soja i el gingebre. Insòlit, perquè just davant n´hi ha un altre igual.

Si no fos perquè la història no diu això, pensaria que els japonesos van guanyar la Segona Guerra Mundial. Si no fos per això i perquè tots aquests restaurants els obren xinesos que, amb tota probabilitat guanyin la tercera guerra mundial econòmica. És molt probable que a hores d´ara a Girona hi hagi més restaurants presumptament japonesos que no pas els que serveixin vedella amb bolets o cap i pota. En fi, l´arròs bullit amb uns trossets de salmó o de cogombre amb pell passa tan bé que està alterant els nostres costums gastronòmics. Sempre m´he preguntat com és que amb tants xinesos com hi ha al país, mai n´hi ha cap menjant en un d´aquests establiments.

Una cosa important, no confonem, si us plau, l´arròs bullit amb bocins de coses, amb qualitats diverses o directament sense qualitat, amb la cuina japonesa.

Diumenge

Caçadors d´emocions

Entre joves, i no tan joves, s´ha instal·lat una mena de necessitat patològica de demostrar que «jo hi vaig ser». Esdeveniments col·lectius, com ara el partit de l´ascens del Girona d´avui o el darrer concert de Sopa de Cabra, han generat entre molts col·leccionistes d´emocions la necessitat de ser-hi, encara que el futbol no els interessi gens, no coneguin el nom de cap jugador o ni tan sols sàpiguen que la Costa Brava va entre Blanes i Portbou i no entre Blanes i Cadaqués. La finalitat és incorporar al seu currículum existencial molts moments històrics. En major o menor mesura, sempre ha existit la necessitat del subjecte de participar en allò que considerem important de cada època, però les xarxes socials han creat una nova espècie: els caçadors d´emocions efímeres.

Dilluns

Despesa de primera

Diu l´alcaldessa Madrenas que l´Ajuntament de Girona invertirà a l´estadi de Montilivi per adequar-lo a les necessitats de la Primera Divisió de futbol. També habilitaran aparcaments de dissuasió i reforçaran la seguretat de la zona amb més agents de la policia local.

Des de la moderació, els no socis i no aficionats al futbol, que són la majoria de gironins, estan obligats a exigir al govern local rigor i que cada euro que es gasti en aquesta empresa s´expliqui detalladament i sobretot que s´estudiï amb rigor, i no amb simples intuïcions, quin és el retorn que tindrà la ciutat per aquesta, de moment, despesa de primera i no inversió. No val dir que portarà tants milions, sense explicar com i a qui beneficiaran.

Dimarts I les estelades?

Una de les preguntes que més m´ha tocat respondre avui entre alguns barcelonins és: on eren les estelades? Ho han vist per la tele i s´han mostrat sorpresos per l´absència de banderes independentistes al camp del Girona de futbol i a les celebracions d´ahir als carrers de la ciutat. Alguns s´han dedicat a comptar banderes i m´asseguren que només en van veure una a la plaça del Vi que es mogués «sense timidesa». «Però si el Camp Nou n´és ple i Girona és el paradís de l´independentisme!», exclama un altre.

Després de justificar-me pel fet de viure a Girona i no importar-me el més mínim l´ascens de l´equip de futbol i posar en dubte que Girona sigui el guardià de les essències pàtries, he estat temptat de desenvolupar la meva teoria sobre que el Girona de futbol és un dels clubs amb els aficionats menys independentistes que hi ha a Catalunya. Sense entrar en més detalls. Això ha estat així fins avui. Ara s´haurà de veure com evoluciona i es multiplica l´afició, que fins no fa pas massa eren quatre gats.

Dimecres Clínica Girona

Al final ens ho haurem de creure i tot. Quan vaig arribar a Girona fa 25 anys ja es parlava de treure del mig de la ciutat la Clínica Girona perquè no podia créixer (és un autèntic laberint). Des d´aleshores hi ha hagut diversos anuncis frustrats, com quan van comprar uns terrenys a Fornells de la Selva. Però ara el govern de Girona ha aprovat el projecte d´urbanització del nou espai on aixecaran el nou hospital, a la carretera de Barcelona.

Finalment es materialitzarà un anunci etern, però una vegada més sense poder complir els terminis previstos. El juny de 2014 el gerent de la Clínica va anunciar que les noves dependències entrarien en servei el 2018. Impossible!

Dijous Es reobre l´aixeta

Hi ha marques comercials amb tanta potència històrica que, quan anuncien que tanquen, sembla un atemptat al sentit comú. I interiorment exclames: si tingués pasta! Va ser el cas de Cacaolat, que va estar temps a la corda fluixa i molt a punt de tancar portes després d´anys de pèrdues econòmiques. Després de salvar-la les dues empreses potents que la van comprar, la vella beguda de cacau no va trigar a entrar en beneficis. El mateix és possible que passi amb Aigües de Vilajuïga, que ja havia tancat després d´una mala gestió per part de l´empresa constructora que se l´havia quedat. Ara l´ha adquirit Grífols, amb una maniobra molt intel·ligent i conseqüent amb el discurs de país que li hem escoltat sempre a la família Grífols.

Torna l´armanyac de les aigües catalanes.

Divendres Polítics locals

El responsable de cardiologia dels hospitals Josep Trueta i Santa Caterina, Ramon Brugada, diu que els polítics locals s´arronsen quan van als despatxos de les conselleries de Barcelona a demanar diners per a l´hospital Josep Trueta. Ho atribueix a un complex d´inferioritat dels polítics locals. Brugada s´equivoca. Molts, començant pel que ara ocupa el despatx més important de Barcelona, Carles Puigdemont, van estar d´acord a frenar el projecte del nou Trueta impulsat pel govern Tripartit. En aquest sentit, mai no ha estat pas complex d´inferioritat, sinó una estranya convicció.

Hi ha un element que no analitza Brugada més fonamental: la potència i influència dels perfils dels polítics locals. El pes i nivell de les representacions territorials de la Generalitat de fa 10 i 20 anys no tenien absolutament res a veure amb els d´ara. No és que les d´ara s´arronsin, sinó que a diferència d´aquelles, pinten poc o gens.