De tant assenyalar dates històriques correm el risc de convertir-les totes en una seqüència rutinària. Potser per això divendres hi havia més gent a dins del Palau de la Generalitat que a la plaça de Sant Jaume, quan Puigdemont va anunciar la data del referèndum. Passa el mateix amb els pactes nacionals. En comencem a tenir tants que n´hem perdut el compte. I aquest juliol se n´afegirà un més. El mes que ve el govern té la intenció de signar el pacte nacional per la reforma horària. Un munt d´entitats i agents socials (els de sempre) estan cridats a conjurar-se per donar la volta als nostres hàbits i aconseguir que -per exemple- les botigues tanquin més d´hora, que sortim abans de la feina o que la mainada no dini a casa. Tota una paradoxa en el moment de les vendes per internet, l´augment del teletreball i la preocupació per la incomunicació a la família. En tot cas la idea és recuperar les dues hores de desfasament que, segons els impulsors de la iniciativa, portem als països del nostre entorn. Tanta ha estat la insistència dels que han promogut la mesura que van aconseguir que la majoria de partits assumissin compromisos en aquest sentit als seus programes electorals. Ara, potser moralment obligats pel que consideren un mandat democràtic, el govern ha fixat la data del 2025 perquè dinem a la una del migdia i sortim de la feina a les vuit. Si aquest és l´objectiu no es pot descartar que, un cop esgotada la via de la negociació, calgui arribar a la desobediència per aconseguir-ho. Mentre no arribi la data límit ja es podrien anar fent coses, com modificar els horaris del prime-time televisiu, que condiciona de forma evident els nostres hàbits horaris. Però els responsables de la tele saben que l´audiència té alternatives i que no reacciona a cop de decret.
