Català emprenyat o decidit?

18.06.2017 | 07:35

En les darreres setmanes el viatge cap el xoc de trens s´accelera. Cada dia hi ha una cosa a un costat o a l´altre, en un moviment d´acció reacció semblant a un partit de tenis. Res fa pensar que hi haurà un canvi en algun lloc, un fre a última hora, per la qual cosa el xoc de trens està servit.

Un dia estava fent una visita a un client de Saragossa i em va preguntar pel procés, tema sobre el qual jo havia evitat parlar per no entrar en un debat agre. Li vaig explicar que, després de tants anys de menyspreu d´Espanya sobre Catalunya des del punt de vista econòmic i cultural sobre el català, molts havíem arribat a al conclusió que l´única solució era el xoc frontal. Ell em va acceptar el problema fiscal (és un gerent d´empresa i comprèn els números), però em va respondre que no es faria el referèndum i ja està.

Als ambients polítics espanyols s´han cregut el relat que el problema català es resoldrà amb els fiscals vestits de guàrdies armats, es creuen que posaran gent a la presó i que el tema s´haurà acabat. És cert, el dia que el president Carles Puigdemont signi el decret del referèndum hi haurà alguna cosa grossa però, sigui quina sigui la cosa, el que no farà és callar a la opinió pública a Catalunya ni apagarà el procés. Així li vaig explicar a aquell client, el procés no s´aturarà amb un xoc, i continuarà. Ja no és el d´un català emprenyat, ara és el d´un català decidit.
En aquest trànsit cap a la solució de l´encaix impossible de Catalunya dins Espanya cada cop hi ha més gent que ningú ho hauria dit. Aquesta setmana ha estat Guillem López i Casasnovas, un menorquí de la meva edat, catedràtic d´economia de la Pompeu Fabra i exconseller del Banc d´Espanya, un dels economistes que més respecto de Catalunya, qui ha expressat els seus dubtes que Espanya vulgui resoldre el problema fiscal entre Catalunya i Espanya. Guillem és el tècnic que ha triat les Illes Balears perquè negociï un altre sistema de finançament de les comunitats autònomes i de rebot és qui defensa els interessos catalans, que són els mateixos que els de les illes. Guillem és un home per sobre de tot racional, assenyat, com diem aquí. En un article aquesta setmana explica que ell no ha estat mai independentista, que encara no ha fet el canvi de xip. Explica la seva decepció anant a les comissions de reforma fiscal i, quan parla amb directors generals, té la certesa que l´estat no té ganes de resoldre el problema. Guillem està arribant al convenciment que tenim els que fa temps hem canviat el xip: Espanya tracta Catalunya com una colònia a la que ha d´extreure la riquesa que pugui del que genera i que els seus habitants són súbdits al dictat de les elits dominants a Madrid.

Arribats aquí, la pregunta és, per què Espanya no fa el mateix amb el País Basc? Per diverses raons, totes històriques. Una és que el País Basc sempre ha estat lligat a Castella, dues és que la llengua euskera tot just ara es parla a les ciutats, essent sempre el castellà la llengua que ha predominat en la gran majoria d´habitants, i tres, perquè allà durant la guerra civil van ser del mateix bàndol franquista. És a dir, els bascos van guanyar la guerra, mentre que els catalans la vam perdre i en aquestes estem. Catalunya ha perdut tots els envits des de 1714 i el tracte d´Espanya és sempre de guanyador a perdedor. Els personatges que governen Madrid són tots franquistes, doncs què ens ha de fer pensar que no ens vulguin veure només com súbdits i com un botí de guerra? No trobo més explicacions a aquest menyspreu tan absolut cap a Catalunya, a no voler donar-nos ni aigua, a xuclar tot el que poden encara que sigui acabant amb la mamella de la que mamen, a no pensar ni un moment que un dia han d´agrair el treball, la modernitat i la dinàmica que aportem.

El procés està fent aflorar les vergonyes més indecents d´Espanya, la realitat amagada darrera una careta democràtica, l´ADN d´un país conqueridor que es pensa que encara ho és, els tics autoritaris de les dictadures. Tot això havia quedat amagat després de l´entrada d´Espanya al mercat comú a l´any 1986 i ara a la Unió Europea, però el procés està fent una ferida oberta que mostra la carn de la vertadera Espanya, la que estava oculta, la que es feia dir democràtica.

Per això el procés no acabarà amb la detenció del president o de tot el govern, ni amb la liquidació de l´autonomia per l´article 155, ni imposant un estat de setge amb l´article 116. Ara la lluita ja és per la democràcia, per deixar enrere d´una vegada per totes la dictadura de la història, per deslligar-nos d´un malson permanent, i els fets que passin després del dia de la signatura del referèndum faran més evidents aquestes distàncies democràtiques, aplegant més gent assenyada com la de Guillem.

Encara em sembla més bèstia que ningú a Espanya arribi a veure això, que la gent d´esquerra o alguns intel·lectuals no vegin que es troben sotmesos a una dictadura franquista, que això no té res a veure amb aquella democràcia que vam intentar construir amb il·lusió a l´any 1977. Arribarà un dia que els pobles d´Espanya agrairan a Catalunya haver estat la palanca que haurà fet caure per sempre la dictadura espanyola. Aquesta gent del PP no hauria de governar mai més pels segles dels segles.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema