Voler pertànyer al grup és un desig tan plausible com el de voler fugir-ne. A dir veritat, hi ha dies que hi entres i en surts diverses vegades. I de tard en tard un té la sensació que l´expulsen.

La manera natural de no estar al rovell de l´ou és envellir. Hi ha una època de la vida que tens la possibilitat de sucar en els negociats de la tribu. És quan pots mirar de ser regidor d´ajuntament, curandero o president d´escala. Depenent de la vanitat o de les ganes de servir el clan, s´obre una edat en què pots adoptar un considerable relleu ciutadà. De la mateixa manera que, o per massa jove o per massa vell, certes àgores et seran interdites, els drets i els deures col·lectius caminen de bracet amb les edats. És una fórmula com qualsevol altra d´ordenar el bestiar.

Fa uns anys que es parla dels millennials. Vindrien a ser els fills dels que ara festegen els seixanta anys. Se´ls acusa de voler canviar el món amb un os a l´esquena, des d´un desmenjament crònic. S´ha dit que són malcriats, impacients i ben formats. Van fer l´estirada i van decidir què volien ser durant la bonança econòmica del tombant de segle, però la crisi els va condemnar a una letargia curiosa: no troben la feina que voldrien i tanmateix tenen diners per gastar en bibelotatge tecnològic, draps i experiències. També s´ha dit ja els està bé, sense amos ni tribuna sentir créixer l´herba.

Els de més amunt es miren els millennials amb una jeia entre condescendent i emprenyada. Estan segurs que tota aquesta tropa disfressa la ganduleria de supèrbia i no saben quin pa es dona al món. Els que teòricament els haurien de contractar no suporten el nou perfil de treballador, desacomplexat i saberut. Sovint és perquè els millennials enfilen un anglès esvelt, l´estalvi els rellisca, sembla que no tinguin cap més objectiu que no sigui viure ràpid i al dia.

A mi els millennials no em fan ni fred ni calor. Ara, tenen tot el meu suport si no m´atabalen. Suport, perquè a tot arreu trobo gent fora de lloc. Espècimens que també es bategen amb anglicismes. Un dia enraonava amb un pare de l´escola. Separat i seixantí, arrossega un fill millennial del primer matrimoni i té una filla d´onze anys, fruit de l´amor amb la segona parella. Un senyor.

Li vaig demanar a què es dedicava, cortesia habitual en les converses de cafè. Em va dir que era coolhunter i es va quedar tan ample. Com que sóc força obtús (i una mica carcamaloide), em va semblar que l´home no tocava de peus a terra. No dubto que caçar tendències no sigui un ofici meritori, però presentar-se de coolhunter és una colloneria. Enllà d´això, també em va dir que la seva filla s´havia fet influencer. Amb credibilitat a l´alça entre les amigues, les il·luminava sobre temes d´alimentació sana des d´un canal de youtube.

Arribats en aquest punt em vaig sentir desterrat. No pas de la tribu, sinó desplaçat del món sencer.