El dietari

18.06.2017 | 07:35

Dissabte. Repte a Pere Vila
A la Diputació de Girona li agrada presentar-se com un ajuntament d´ajuntaments. Un simple eslògan perquè es limita a repartir diners i mai intervé en iniciatives ambicioses, tot i que d´oportunitats en té. Aquest seria el cas de Portbou, el municipi més arruïnat de la demarcació però que cap institució ha sortit a rescatar-lo. És un poble amb greus problemes de manteniment físic i amb problemes colossals de civisme, per molts motius, però ara mateix inabordables perquè no té policia municipal i els Mossos d´Esquadra que hi ha no s´ocupen dels problemes mundans. De fet no s´entén massa la seva presència al poble ni la seva funció.
La Diputació, si realment servís d´ajuntament d´ajuntaments, podria apadrinar el primer gran projecte de la demarcació per consorciar una policia local entre Portbou, Colera i Llançà, d´on precisament és alcalde l´actual president de la diputació, Pere Vila, a qui tinc l´atreviment de llençar un repte per liderar-ho.

Diumenge. La vida lenta
Vaig de Figueres en direcció cap a Roses i veig que avança sense impediments el desdoblament de la C-260. He perdut una aposta amb mi mateix. Fa 27 anys vaig fer un reportatge amb els veïns i els establiments de la zona, davant la imminència de les expropiacions i de les obres. Només l´anunci de les obres ja va depreciar els preus de les propietats, però la imminència es va convertir en un quart de segle fent de coll d´embut de la carretera de Roses. A Figueres la vida és més lenta.

Dilluns. Zona 30
Girona és una ciutat on els cotxes circulen veloços i fent molt soroll per tot arreu, cosa absolutament incompatible amb la vocació que té de ser la ciutat de les bicicletes. Només cal asseure´s en barris residencials per observar el fanàtics de l´accelerador. És una ciutat que en matèria de cotxes ha evolucionat més a l´africana que no pas a l´europea.
Un dels projectes interessants, impulsat pel govern d´Anna Pagans, van ser les anomenades Zona 30, que pretenien limitar la velocitat en alguns carrers. En aquell moment va costar d´entendre.
La gent viatjada per llocs de centreeuropa estarà familiaritzada amb aquest concepte que a Girona va ser flor d´un dia perquè no es va acceptar. A Alemanya els pobles i ciutats petits són plenes de zones 30 i fins i tot de zones 20 i, el més sorprenent per un ibèric, és que la gent ho compleix sense ser amenaçats per radars ni esquenes d´ase. La idea de l´aleshores regidora de mobilitat, Isabel Salamaña, era anar-ho estenent per tota la ciutat.
Es va perdre una oportunitat de transformar Girona en una ciutat més pausada però tard o d´hora s´hi haurà de tornar o optar per mesures més radicals com multiplicar les zones per a vianants de la ciutat.

Dimarts. 25 anys i una anècdota
Avui fa 25 anys no existia Instagram, però recordo l´arribada de la flama olímpica a Empúries com una seqüència d´imatges boniques, amb filtres càlids i amb res lleig. Vaig cobrir l´arribada de la torxa per aquest diari, impressionat amb la poderosa interpretació d´Irene Papas i de Núria Espert. Hipnotitzat per la plasticitat de Cesc Gelabert ballant entre les ruïnes d´Empúries i per la bellesa de la jove Marian Aguilera baixant la flama a la platja des d´una trainera. Recordo el president Pujol, els alcaldes Maragall i Bruguera i el ministre Solana abduïts per un espectacle hel·lenístic.
Però aquell dia va aflorar una altra cosa. La Crida per la Solidaritat, davant la transcendència internacional de l´acte, va omplir Empúries de senyeres i va embolicar el peveter amb una pancarta que resava «Freedom Catalonia». Uns metres més enllà El Bloque Catalán Españolista va desplegar banderes espanyoles i una pancarta que donava la benvinguda a Espanya. Es van sentir crits i xiulets i la cosa va acabar amb llançament de rocs i algun ferit lleu. Ràpid van posar fi al merder els cossos de seguretat.
Allò va quedar en una anècdota perquè eren pocs i la il·lusió i la convivència es trobaven en un moment invencible. Va quedar en un petit incident que les cròniques van recollir sense massa relleu, però el pas dels anys ens ha demostrat que no va ser una simple anècdota.

Dimecres. Més racisme
El 2016 pràcticament es van doblar les denúncies per delictes d´odi a les comarques de Girona. Hi va haver 22 casos i la majoria per atacs racistes i xenòfobs. Una dada menuda però que ens suggereix un nombre d´agressions molt més elevat que no arriben a la policia perquè les víctimes no denuncien per por o per desconfiança en el sistema.
Totes les projeccions que es fan alerten d´un repunt dels problemes racials en els propers anys. Els motius són diversos: la dificultat d´alguns de separar terrorisme i color de la pell, la disputa entre els més pobres pels ajuts limitats que hi ha, la dificultat o la negativa d´alguns col·lectius de respectar les normes i costums del seu nou país i la falta de polítiques d´integració intel·ligents. Són reptes descomunals que només els anys i la predisposició ens permetran superar.

Dijous foc i memòria
Les Agrupacions de Defensa Forestal tornen a alertar que es continuen destinant més recursos a apagar foc que no pas a evitar-lo. Més mànegues que no pas neteja i gestió de boscos durant l´hivern. Les Agrupacions de Defensa Forestal de les Gavarres i l´Alt Empordà asseguren que les ajudes econòmiques per a la prevenció cada vegada arriben més tard i són més escasses. Fa més de 20 anys que escoltem aquesta banda sonora. Quan hi ha un gran incendi -com el de l´Empordà de 2012- els polítics s´espavilen en anunciar muntanyes de diners per a la prevenció, però amb el pas dels mesos i amb el rebrot del primer verd, es converteixen en paraules cremades que ningú no recorda.

Divendres. Passeig pel barri vell
Passejo per Barri Vell amb un dels gironins més apreciats que conec. Des dels Jardins dels Alemanys (en honor dels mercenaris d´aquesta nacionalitat de la guerra del Francès) i fins arribar al carrer Nou hem de sortejar desenes d´obstacles en forma de turistes que ocupen carrerons, ­escales... I suportar megàfons que ­bombardegen història en rus, anglès, francès...
A l´alçada de la Rambla –no hi entra ni una agulla a quarts de dotze del migdia-, a propòsit de la turismofòbia li pregunto què opina sobre aquesta circumstància. «No m´agrada però ens hem passat la vida reclamant turisme i ara hem de callar. Quan a Girona mai hi havia una ànima, i anàvem a les capitals històriques europees i les veiem totes atapeïdes, ens preguntàvem: com és que la meravellosa Girona la tenim sempre deserta?».
Introdueixo a la conversa la necessitat de buscar l´equilibri a Girona abans no sigui massa tard. Ell respon que ja és tard «perquè és una porta que quan s´obre difícilment es pot tornar a tancar».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema