El 15-J

Arribem al 40 aniversari del primer cop que els gironins escolliren els seus parlamentaris acabat el franquisme

19.06.2017 | 09:49

Hi ha un cert costum d´anomenar amb la data i la inicial del mes els esdeveniments polítics del moment. Necessitaríem fer-ne una mena de diccionari per saber a què es refereix cadascuna d´aquestes dates. N´hi ha una, però, que ha quedat prou fixada en el relat polític. És el 15-J. Fou el primer cop en què durant la transició política i acabat el que s´anomenaven els «quaranta anys» com a sinònim del franquisme, els gironins escollien els parlamentaris de les Corts constituents. Doncs bé, d´això aquesta setmana se n´han complert, també, quaranta anys.

El 15 de juny del 1977 vaig seguir intensament la jornada electoral i el recompte, però no vaig votar. La majoria d´edat estava llavors fixada als 21 anys. Si ho hagués estat als 18, com ara, tampoc hauria votat. No hi arribava, però ja feia uns mesos, encara estudiant de COU a l´institut Vicens Vives, que havia començat les meves escomeses periodístiques a la corresponsalia de l´Agència EFE a Girona. El titular, en Narcís Pardas, m´havia demanat que, a més dels esports, que era el meu territori, l´ajudés en la cobertura de les notícies polítiques. Els partits foren legalitzats entre la tardor de 1976, arran de l´arribada de Suárez al govern, fins a la del Partit Comunista a la Setmana Santa de 1977. Tot era nou per a tothom.

Jo tinc una certa percepció del que vaig viure aquell temps de tanta intensitat que amb els anys he anat depurant. A Girona, a la mort d´en Franco, a diferència del que podria passar en altres llocs d´Espanya on hi havia un coixí de suport prou important al règim anterior, aquest sector estava centrat fonamentalment en la figura del governador civil de la província, que actuava com una mena de virrei. Pel que fa a l´oposició, fins que els partits comencen a treure el cap públicament, actuava en diferents fronts i formes. Un d´ells el representa el setmanari Presència, amb Narcís-Jordi Aragó i Manel Bonmatí al capdavant, reaparegut el 1974 després de tres anys de prohibició de la seva publicació (hi afegim lògicament moltes revistes locals que anaven també en aquesta línia). Un altre estava al voltant de tot el moviment obrer, fàbriques i construcció fonamentalment, prou fort. També moviments eclesiàstics progressistes i molt propers a ells els vinculats a la defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes. Lògicament hi havia més iniciatives, però aquestes n´eren les principals. Finalment varen constituir-se les assemblees democràtiques de Girona i d´altres poblacions, ja amb representants de partits que feren com de pont i aixopluc de reivindicacions o de les primeres manifestacions fins al 15-J.

L´anunci de la convocatòria electoral va fer que hi hagués una clara exposició de les opcions polítiques amb més suport. Suárez va aterrar a la campanya, controlant amb gran eficiència la televisió, que llavors era l´única, i posant-la al seu servei. Va decidir presentar-se al capdavant d´una coalició de minúsculs partits de centre junt amb independents que eren tots alts càrrecs del règim de la seva generació i favorables a la reforma política. A Girona va presentar un amic seu, Joan Gich i Bech de Careda, d´Agullana, antic gerent del Barça i després delegat d´Esports. L´UCD va quedar tercera a Girona, essent escollit diputat. Per davant va quedar el Pacte Democràtic, coalició convergent i del Reagrupament Socialista fundat per Josep Pallach, qui havia mort uns mesos abans. Foren escollits diputats en Joan Paredes i Ramon Sala. Després, amb dos diputats, la coalició del PSC de Reventós i el PSOE de Felipe González. Eren l´Ernest Lluch i la meva professora d´història contemporània a l´institut, Rosina Lajo. De la campanya podem destacar: el naixement dels espais televisius de propaganda electoral, la competència dels partits per veure qui feia més actes per petits que fossin els pobles, els anuncis que atepeïen els diaris i la cartelleria enganxada a qualsevol lloc de forma caòtica. La irrupció triomfant de Suárez, l´hegemonia dels socialistes sobre els comunistes i el comportament electoral català totalment diferent de l´espanyol, trets fonamentals.

El 15 de juny era laborable, un dimecres, i festiu a col·legis i instituts. La premsa tenia llavors fàcil accés als polítics, que eren tant aprenents com nosaltres i els visitàvem a les seves seus. Ja al vespre tothom anava al Govern civil buscant notícies ja que els partits tenien informacions d´alguns pobles pero només parcials. A la una de la matinada el ministre Martín Villa, encarregat del recompte, va donar alguna dada i després va venir un bloqueig absolut. L´endemà Los Sitios donava la informació de menys del vint per cent del recompte a Girona, dades de dos quarts de cinc de la matinada, diferents del resultat final i no publicava cap dada important d´Espanya. La nit electoral fou amenitzada al govern civil per les fantàstiques anècdotes de Ramon Sala sobre el seu amic Josep Pla. A quarts de vuit, finalment, sabíem qui eren els diputats de Girona, ja esmentats i qui els senadors: Salvador Sunyer, que ens va deixar la setmana passada, Sobrequés i Portabella per l´Entesa ­(independents proposats per PSC i PSUC) i Francesc Ferrer per Convergència. Al mig de la plaça de Catalunya, minuts després, vaig informar del resultat mossèn Geli, organista i canonge de la Catedral. Amén.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema