Pablo Iglesias no va perdre la moció de censura a Mariano Rajoy. La va guanyar, tot i no obtenir els vots necessaris per substituir Rajoy. Perquè va evidenciar davant de tots els espanyols la vulnerabilitat de Mariano Rajoy i del seu partit; i que l´esquerra pot fer caure el Gobierno del PP, perquè pot aconseguir els suports indispensables. I es va palesar amb dos fets. El primer: Rajoy, que havia afirmat que no donaria la rèplica a ningú, va sortir a la primera ocasió per intentar menystenir la dura intervenció podemita d´entrada. Fracàs. Perquè la primera oradora, Irene Montero, va resultar ser una parlamentària de primera categoria, que va provocar els primers «nervis» a la bancada «pepera» i a Rajoy, a qui en diverses ocasions se li van entortolligar la llengua i les idees. I el segon fet: Rajoy es va fer un tip de dir mentides com a argument de rèplica, cosa que hauria de sorprendre un espectador imparcial, per més que sigui un fet bastant habitual a la política espanyola. Com ara Rafael Hernando, un diputat que habitualment destaca pel mal estil, la mala fe i la manca de respecte als altres. I ni una prova per negar la corrupció.
Però hi ha dos fets més a destacar. Primer, el to d´Iglesias. Ha canviat. Les seves intervencions ja no són mítings de pati de facultat, sinó discursos polítics ben plantejats, a banda del seu valor ideològic, bo per a uns i dolent per a altres. I finalment, la mateixa moció: en realitat, una finta dedicada al PSOE. O més concretament, a Pedro Sánchez, al qui va oferir ser president del Gobierno sense haver de patir la incertesa d´unes eleccions. I Sánchez, sembla, va recollir la invitació. Esperem a Nadal.
