Des que els bancs es fonen tots els teus diners en un gir de la ruleta (abans, els directius de l´entitat esvaïda s´assignen una retribució digna del xeic de Brunei, com ha passat, de nou, amb el Banc Popular), des de llavors, dic, que les paraules ja no valen el mateix. Emmanuel Macron, per exemple, va usar una beca de ministre socialista per crear un moviment conservador, reformista, d´una classe de reforma que no t´acceptaria el paleta més ximple: treballar més cobrant menys. Els socialistes francesos o grecs són una espècie en extinció, però els portuguesos aguanten molt bé. Són mals temps per als tòpics: Macron ha guanyat, però amb la meitat del cens absent jo em prepararia per a la propera envestida dels búfals.
Entre les velles paraules, la que més gràcia em fa és oligarca. Com és sabut, tots els oligarques són russos perquè Carlos Slim o Amancio Ortega, que surten a Forbes molt afavorits, només poden ser benefactors que reparteixen costelles de vedella entre els orfes lapons. Encara hi ha una paraula més buida: radical. Va ser l´adjectiu que van endossar a Jeremy Corbyn, quan només es plantejava sobreviure al seu propi grup parlamentari, uns laboristes de genolls pelats. No obstant això el senyor Corbyn no només ha guanyat un munt de diputats sinó que afina cada vegada més la seva imatge de flac llest, socialdemòcrata il·lustrat capaç de retratar-se amb les joves fans amb el coll irònicament estirat i un somriure oblic de complaença.
Ja no es pot dir, perquè no és veritat, que és millor que facin política els rics perquè no tenen necessitat de robar (coneixem uns quants milionaris que s´han donat al saqueig amb més entusiasme que Francis Drake), ni que l´esquerra és intervencionista perquè mai hi va haver tantes empreses públiques i privades magrejades a fons per mans impures encara que manegessin depuradores. Ni que l´habitatge protegit sigui una amenaça al mercat immobiliari: Eivissa està a punt de quedar-se sense metges ni mestres perquè no poden pagar-se un lloguer.
