El minúscul partit que va promoure -amb èxit- la sortida de la Gran Bretanya de la UE ha desaparegut, literalment, del mapa. Ni un sol diputat va obtenir en les últimes eleccions el vociferant Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP, en les seves sigles angleses), però almenys els seus dirigents poden felicitar-se per haver posat Europa cap per avall. Mai tan pocs van fer tant mal a tants, per dir-ho en fórmula inversa a la de Churchill.

L'ara extraparlamentari UKIP era -i és- una banda política basada en les fòbies, com tantes altres nascudes a l'escalf de la crisi. Se'ls defineix com a euròfobs, però no és l'odi a Europa la seva única mania. També els produeixen aversió els immigrants, els discapacitats, les persones amb color de pell diferent al seu i potser també els abstemis. La ràbia, malaltia també coneguda com hidrofòbia, és la seva principal motivació ideològica. El cas és que una partida de hooligans ha provocat un canvi històric al Regne Unit i, per extensió, a l'Europa de la qual va separar-se políticament. Tot i que els votants els hagin deixat ara amb el marcador a zero, la veritat és que van aconseguir que calés entre una majoria de britànics la idea que estaven subjugats per un grup de buròcrates de Brussel·les teledirigits des de Berlín per Angela Merkel. Res diferent, en realitat, del que sostenen altres dirigents malhumorats que a Itàlia, Espanya, Grècia i altres països exploten -amb relatiu èxit- el vot de la indignació. I tan difícil que resulta semblar excèntric en un país on el personal circula per l'esquerra, feia servir fins fa poc un sistema duodecimal de mesures i juga a esports tan enigmàtics com el cricket, el partit del ja dimissionari Nigel Farage no deixa de tenir el seu mèrit.

Retirat després de la seva gesta, Farage es declara satisfet per haver aconseguit el seu objectiu principal, que era la «independència» del país que -estranyament- representa.

Naturalment, el Regne Unit no s'ha independitzat de cap manera, excepte en el cosmètic detall de la restauració de les seves duanes. Segueix depenent, com tothom, de l'imperi que es va forjar en una de les seves antigues colònies a l'altra banda de l'Atlàntic. I també de la Xina, que mana molt en les finances del món. Ni tan sols una illa com la Gran Bretanya pot aïllar-se dels efectes -beneficiosos i / o nocius- de la globalització dels mercats.

La sobirania és una ficció amb la qual s'entreté la gent, per més que en els últims temps hagi experimentat un cert rebrot -fins i tot als EUA- al rebuf de la crisi financera i dels canvis que va comportar la revolució tecnològica.

Més que en la política, pot ser que aquests curiosos fenòmens -inclòs el de Trump en la comandància del món- calgui enquadrar-los en el ram de la psiquiatria que s'ocupa de les fòbies. Sempre hi ha hagut gent amb manies, per descomptat; però ara hi ha qui les projecta als assumptes públics amb els resultats que s'han vist en el cas del Regne Unit i el triomfant -si bé desaparegut- UKIP, que va treure a aquest país de la UE. És d'esperar que la millora de l'economia curi aquest repunt d'hidrofòbia. Encara que mai se sap.