A cabo de llegir Economía ¿Ciencia útil?, de Jacint Ros Hombravella. En el treball es debat el conflicte entre economia teòrica i aplicada. Ros denuncia el mainstream actual de l'Economia matemàtico-deductiva, dedicada majoritàriament a models teòrics d'escassa o nul·la incidència social. Aquesta absència de l'Economia en el camp de joc real facilita que avui les polítiques econòmiques caiguin en mans de desaprensius populistes o inútils escrivans al dictat dels oligopolis. O, simplement, funcionaris o professionals del Dret i altres carreres no econòmiques.
Quin és el retorn social dels milers de milions destinats en els pressupostos a formar economistes?, es pregunta Ros; que, d'altra banda, constata com la majoria de professionals dedicats a l'empresa o a les finances o al sector públic abjuren dels ensenyaments acadèmics rebuts per la seva ineficiència. Això sense entrar en les suposades capacitats previsores i anticipadores que han conduït després d'anys de fracassos a la divulgació d'aquell acudit sobre els economistes com a interpretadors del passat. I jo afegiria: tant de bo fossin crítics interpretadors del passat, i no reinterpretadors del passat en funció de la història dels guanyadors. Com a mínim una bona història econòmica crítica pot ser una font d'inspiració de cara a allò que cal fer.
Ros és partidari d'una economia aplicada amb ànima. La metodologia ha de ser científica, però no és veritat que qualsevol científic social no actuï sota valors. I qui diu que no en té és perquè té els dominants. Per això, Ros es proclama socialdemòcrata amb tocs liberals, perquè creu que l'objectiu i l'objecte d'una economia aplicada amb retorn social ha de ser el benestar de la majoria i les polítiques per assolir-lo. Una cosa és la metodologia i l'altra, la ideologia. Ros es mostra partidari d'una economia útil, amb retorn social dels recursos que s'hi dediquen en docència i en recerca; adequada per racionalitzar empreses i governs i enfocada a la millora social, amb una certa capacitat de previsió. Posa un exemple: un estudiant d'Econòmiques de la Pompeu Fabra costa 8.000 euros per curs, dels quals la família n'abona 1.200.
Per contra, la tendència des dels anys 70 és a l'allunyament d'aquests objectius amb predomini dels exercicis matemàtics i el cultiu de la coherència interna de la matèria, en detriment de l'externa. S'ha arribat aquí, sobretot, perquè des del mainstream endogàmic del poder acadèmic es garanteix la capacitat reproductora de la ideologia dominant conservadora i es barra el pas a les visions crítiques.
Ros planteja la necessitat de reformar els plans d'estudi i la distribució dels recursos de cara a la preparació per a la vida professional real. La necessitat de reformar els criteris per als programes de recerca i donar prioritat al retorn social. La millora dels criteris de promoció professoral i on l'Economia destinada a la transformació pesi com a mínim tant com la destinada a l'especulació intel·lectual.
Petit gran llibre del mestre Ros Hombravella que no per casualitat és l'autèntic pioner dels estudis que denunciaven el maltractament estructural dels ciutadans de Catalunya per part de l'Estat espanyol des d'una òptica socialdemòcrata. Per la banda liberal hi havia hagut el malagua-nyat Trias Fargas.
Redacto l'article el mateix dia que la Cambra de Comerç de Barcelona acaba de fer públic un demolidor estudi sobre la mentida de les polítiques d'infraestructures de Rajoy a Catalunya. Inversió inassumible i inviable per dificultats contractuals i de gestió administrativa. Ni diners, ni papers, resumia el president. Continuïtat dels projectes discriminatoris: el Prat retardat i el corredor Madridterrani. A la denúncia s'hi ha afegit l'Institut de Tecnologia de la Construcció (ITEC), que parla d'obres inviables per haver prioritzat en les adjudicacions els preus a la baixa. Jugada típica de les grans constructores dels oligopolis per matar els competidors menors i després cobrar-s'ho amb ampliacions de facturació per la via d'incidents no previstos.
Els gabinets d'Estudis de les Cambres són dels pocs àmbits, mentre no els intervingui aquest estat autoritari, on encara es respira l'economia aplicada crítica, després de la fulminació progressiva de la capacitat crítica dels enyorats gabinets d'estudis d'alguns bancs, els treballs dels quals eren una referència per fer polítiques públiques o, com a mínim, per interpretar les del passat. Ni tan sols queda algun dels informes del Círculo de Economía, convertit en una mena d'alcova del poder, tan lluny del seu impulsor, l'historiador Jaume Vicens i Vives. Aquest darrer potser s'escandalitzaria, ara, d'una disciplina que majoritàriament es mou entre l'entreteniment dels sodokus acadèmics i la ficció de les mentides estadístiques al servei del poder.
