És un paisatge lineal, vull dir que el seu eix és una ratlla recta, horitzontal i pura que es recolza en ella mateixa. És un traç que uneix dos punts o que els separa irreversiblement. Portlligat és una unitat de mesura universal, és un mar acotat i pla com un mirall, és una guerra perduda contra la indiferència. Quan tot just comença el dia, sota l'aigua translúcida de la platja, els crancs ermitans s'ajunten per cantar cançons pelàgiques als peixos mandrosos que es passegen vora les roques. A sobre d'un promontori, que segurament té un nom, una olivera esbatanada resguarda de la llum excessiva dels migdies més ardorosos, el record esdevingut pedra de Rosa Leveroni, una poeta que tenia la cara rodona com la lluna que, de nit, es reflecteix entre les boies i els bots. Un pardal, membre de la classe més humil dels ocells, descansa avui a la punta d'un jonc, que es vincla lleument sota el pes desmesurat de les seves plomes. Una mica de tramuntana bufa sempre d'ofici entre les barques, polaritzant els colors de l'aigua, i nosaltres ens resguardem de tantes evidències sota el clos exigu d'un tamariu. Damunt de la badia, un llençol blau cobreix tots els records, totes les paraules, tots els colors i els nostres cors que bateguen. Salvador Dalí va pintar quadres immortals amb l'aigua d'aquesta cala i va menjar el contingut ataronjat i atroç dels eriçons de mar. Portlligat és una línia clara, que connecta directament amb algun paradís arcàdic, amb un anhel que es revolta contra si mateix i que incendia les paraules de rúbriques com aquesta. Tot es dissipa en el temps, menys Portlligat que perdura en l'eternitat de la seva consoladora bellesa.