Per un moment va semblar una història superada. Però resulta que no, que va ser un miratge. El segle XXI va néixer amb la creació d'un nou enemic comú, fictici i volgudament creat. La percepció de l'islam com a quelcom monolític i perillós és un esbós tràgic però massa real. Podem dir que no, que aquest només és un relat de poder i que nosaltres n'estem al marge. I només potser tindrem raó. Necessitem moltes dosis d'informació, de reflexió i d'esperit crític per no quedar-nos enfangats en una islamofòbia galopant.

Els anys passen de pressa i els contextos, a vegades s'obliden. Tot i això hi ha crits i contextos fàcils d'ubicar. El No a la guerra! d'inicis de 2003 ressonava a les principals ciutats europees i mundials. A l'Estat espanyol ho feia amb força ja que José María Aznar s'havia alienat amb un quartet de les Açores que havia decidit dur la guerra a l'Iraq a base de mentides. El 24 de gener de l'any 2003, va sorgir a la llum pública una d'aquestes grans mentides.

Els diaris de l'Estat espanyol van llançar portades grandiloqüents, redactades la nit abans basades amb informacions policials, que alertaven de la desarticulació d'una cèl·lula terrorista islamista a Catalunya. L'epicentre era a Banyoles. Aquella Operació Estany ràpidament va derivar a Operació Dixan. Les armes químiques eren detergent. Aznar va orquestrar una operació maldestre que criminalitzava joves d'origen magribí que havien emigrat per millorar la seva vida i trobar la pau que no tenien a una Algèria ensangonada per una cruenta «guerra civil». Dos mesos després, la nit del 20 de març començava la invasió a l'Iraq, aquell mateix dia els joves eren posats en llibertat. Aquell dia va semblar que havia guanyat la solidaritat i la justícia, per als joves detinguts i per als milers de persones que clamaven per la seva innocència i contra la guerra a l'Iraq. Els actes de desgreuge a Girona i Banyoles retornaven la dignitat als acusats. El nyap es feia públic. Les bromes amb el detergent, incomptable. Els joves van decidir querellar-se contra Aznar i Acebes. Reparació del dany. I això no ho va perdonar l'aparell polític i jurídic estatal.

El jutge instructor Guillermo Ruiz Polanco va arxivar la causa del Comando Dixan 24 de juny del 2003. Però faltava un element essencial sense el qual no s'entén la dissort del Comando Dixan: els atemptats de l'11 de març del 2004 a Madrid. Van ser un pretext per empresonar quatre dels implicats. Baltasar Garzón va agafar el cas de forma provisional en aquest període i durant quinze dies. La seva instrucció va empastifar el cas, llavors postergat al silenci que imposaven els 190 morts d'Atotxa. Va ser un silenci relatiu. La Plataforma Aturem la Guerra de les Comarques Gironines continuava amb la denúncia del nyap i el mateix primer jutge instructor, Guillermo Ruiz Polanco, afirmava en declaracions públiques que posava «la mà al foc per la innocència dels joves». El 2006 es va celebrar el judici i cinc joves van acabar amb condemnes de set anys de presó per falsificació de documents amb finalitats terroristes i pertinença a banda armada. Res provat i res real.

Dixan, Alger-Banyoles-Alger, el documental que s'ha estrenat a Girona dins el Novè Memorial Sebastià Salellas i Magret, recupera la història del Comando Dixan. El documental no pretén provar la innocència de ningú... És incontestable. Es tracta de deixar que els condemnats expliquin la seva història en primera persona. Ho fan des d'Algèria, on van ser expulsats després de complir presó. Doble condemna. Donar-los veu no anul·la cap condemna però fa quelcom imprescindible: al documental no veureu víctimes sinó subjectes actius que ens diuen, amb veu tranquil·la però que retruny com un crit, que hem de qüestionar totes les històries iguals o similars a la seva. El documental dona veu a l' Ali Kaouka, en Souhil Kaouka, en Mohamed Amine Benaboura i en Mohamed Tahraoui. Ja no són víctimes, són éssers humans que han patit una terrible injustícia i que parlen amb ànsies de passar comptes, però desprovistos de rancor. Són complexos i un mirall de les nostres pròpies complexitats i matisos. Si la veritat és un mirall trencat, amb el documental alguns bocins es fragmentaran en nous trossets.

Si, actualment, hi ha un presumpta terrorista tipus, aquest té un perfil determinat. Pot semblar una anècdota, però no ho és. Reflecteix una història ja viscuda mil vegades. D'una banda, la criminalització de la dissidència política; de l'altra, la creació d'un enemic comú, fictici i volgudament gestat. Doble tragèdia en paraules que poden semblar un detall però que no són anècdota, sinó que reflecteixen fins a quin punt la islamofòbia és present al nostre dia a dia. Podem dir que nosaltres no, que ve de les veus de poder. I potser, només potser, tindrem raó. Però hem d'estar alerta perquè alguns titulars sintetitzen que ens hem d'armar de quilos d'esperit crític. No en basten simples dosis. La veu dels quatre joves d'Algèria és una arma útil per lluitar contra la islamofòbia del segle XXI, una història enganxada a la pell de la nostra societat. Desenganxar-la i superar-la és cosa de totes.