Amb aquest títol, la Trinca canta les nostres Festes Majors, amb humor i una certa dosi de sornegueria, fent una caricatura de les tradicions i arrels que ens fa evidents una mentalitat, uns costums, unes creences, que configuren la base del nostre folklore (cultura popular), objecte d´estudi de l´antropologia cultural.

A l´estiu, proliferen les Festes Majors, arreu de la nostra geografia i cadascuna amb els rituals que els són propis que s´han transmès de generació en generació: Pregó, ofici solemne, processons, gegants, nans, música de banda, sardanes, castellers, concerts, envelat, proves de força o d´enginy, correfocs, focs d´artifici, àpats familiars i també comunitaris... i moltes coses més. Tot amb la finalitat de crear punts de trobada a l´entorn d´unes escenaris comuns -normalment la plaça i/o l´Església- que revifen el sentit de pertinença a la comunitat local i així afirmar la mateixa existència com a col·lectiu diferenciat que s´expressa a partir d´uns referents simbòlics compartits

Vista la riquesa cultural i social que representa per al poble, gràcies a tots aquells que viuen la Festa, hi participen i fins hi tot s´impliquen en la seva organització, se´m fa estrany, la displicència d´algunes autoritats als actes religiosos en honor del Sant Patró/na, referent de la pròpia Festa Major.

Sabem que un estat laic s´ha de separar de la religió i que els seus representants, no han de fer manifestació expressa d´una determinada religió. També és cert que en democràcia pertoca als seus representants gestionar la diversitat de visions religioses i metofilosòfiques (incloent-hi les visions no religioses i antireligioses) de manera justa i democràtica.

Acceptant aquests principis, em permeto citar textual a Charles Taylor, catedràtic de Filosofia a la Universitat de Mont-real, un dels principals referents internacionals en l´àmbit de la teoria política, quan escriu a «Democràcia i Diversitat Religiosa»:

«... Per formar un estat, en l´era democràtica, una societat es veu obligada a emprendre la difícil i infinita tasca de definir la seva identitat col·lectiva.

Aquesta identitat acostuma a definir-se en part mitjançant certs principis bàsics (democràcia, drets humans, igualtat ) i en part mitjançant les seves tradicions històriques, o lingüístiques o religioses. És comprensible que certs trets d´aquesta identitat puguin adoptar un estatut quasi sagrat, ja que alterar-los o debilitar-los sembla que pot amenaçar justament la base d´unitat sense la qual un estat democràtic no pot funcionar...»

Dit a la meva manera. Si volem enfortir-nos democràticament, vivim la Festa Major i trobem-nos tots, sense mals humors, ni prejudicis, a l´entorn de la nostra tradició, penyora d´identitat col·lectiva, tant si és una tradició religiosa, com si és folklòrica o senzillament lúdica.

Alegria, és Festa Major!