apunt final

Paraules

24.06.2017 | 06:30

El món és ple de principis declaratius que, a l´hora de la veritat, no volen dir absolutament res. Quan algú branda la idea de la igualtat, el que ens està dient és que hem de ser com ell. No que nosaltres i ell siguem iguals en les diferències, sinó que hem de deixar de ser qui som per assemblar-nos-hi. A França estampen el seu eslògan triple a tot arreu on poden. La igualtat, la llibertat i la fraternitat. Un filaberquí roscat fins a l´extrem. Ja no sabem si hi pot haver algú més enllà de la igualtat.
També la Unió Europea branda principis i paraules que no volen dir res. Fa uns dies, quan se celebraven els 25 anys de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, la vacuïtat del document es va fer evident. Els nostres representants, catalans i valencians, no van poder parlar en català al Parlament Europeu. Rere les proclames d´igualtat sobrevola la borratxera de la superioritat. «Manem nosaltres perquè som més. O perquè som més forts. O perquè som més rics». Quan algú els digui que tots som iguals, preparin-se. El llistó de renúncies que li exigiran a canvi només el sabrà vostè. La igualtat acaba servint perquè cobrin igual el funcionari més mandrós i el més trempat. Perquè a les escoles, en els treballs de grup, tregui la mateixa nota el més totxo i el més espavilat. O perquè hàgim de deixar de parlar la nostra llengua per parlar la dels altres.
Per més paraules que hi posem entremig, ai! s´imposa la llei del més fort. Les paraules, els principis declaratius, són el vestit de seda i lluentons que posem a la mona per fer veure que no és una mona. I acaben brandant la igualtat com qui branda els ­barrots d´una gàbia. D´or, això sí.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema