Es veia venir. Es veia venir en el decurs de les dues o tres setmanes precedents a la seva venda -per un euro- al Banc Santander dels Botín. El Banc Popular feia senyals inequívocs d´esgotament davant la mirada impassible del Banc d´Espanya, de la Comissió Nacional de Valors i del mateix govern espanyol amb el ministre De Guindos al capdavant. Les accions en baixada lliure i els titulars de comptes buidant el que hi tenien. Les pàgines d´economia d´aquest Diari, com tants d´altres, fent-se ressò del fet i de les especulacions de tota mena que s´aixecaven al voltant del que estava passant, sense obtenir cap resposta dels organismes reguladors espanyols o comunitaris.

Molt millor el Santander que no pas Bankia. Ana Patricia Botín ja liderarà la junta general d´accionistes del banc que presideix si l´operació de compravenda els surt en negatiu, però pel cas que Bankia s´hagués fet ­càrrec del moribund, com es rumorejava, ben segur que els contribuents hauríem pagat l´augment d´oxigen que segueixen oferint a l´antiga Caja Madrid. Això no obstant, una compra i una venda d´aquest tipus, la del Santander respecte del Popular i la d´aquest respecte del primer, no es fa en una nit de vertigen i d´insomni com ens han venut a tots, inclòs l´apuntador. Sobretot quan fa menys d´un any que el Popular va passar amb nota la darrera avaluació espanyola-europea relativa a la seva solvència.

A mesura que van passant els dies, anem coneixent passatges de la crònica final d´una mort mai anunciada del Popular fins que es produeix la seva compra pels càntabres. Des que la presidenta del Santander encarregà a mitja nit a la cadena Zara el vestit que portaria per a la roda de premsa que oferiria hores després, fins que la consultora PwC havia posat al descobert que els comptes de l´exercici 2016 presentaven un forat negre causat per béns immobles hipervalorats que el Popular tenia en els seus actius. Els canvis en l´equip directiu podien tenir la seva explicació immediata en aquesta via d´aigua, però també en què l´entitat no havia superat les «proves de resistència» o d´«estrès» -quin llenguatge més entenedor, oi?- practicades l´any 2012, les quals detectaren una necessitat urgent de capital per valor de 3.200 milions d´euros si volien evitar el col·lapse de l´entitat. L´antic equip directiu així ho va fer, bé o no tan bé, i dos anys després, el BCE aprovà l´estat global del banc i les aigües es calmaren. Fins fa poc.

La decisió de compra del banc no sembla haver-se pres en el decurs d´una nit. O potser sí pel que fa a la determinació, però en cap cas pel que fa a la preparació de la compravenda. Ha estat el propi BBVA el que ha posat en valor el seu interès per adquirir el Popular i no pas en el moment en què tot es va saber, sinó algunes setmanes abans. Òbviament, Deloitte no podia avalar una adquisició com aquesta sense disposar d´informació molt completa i de força temps per estudiar-la i emetre dictamen. Si la Bíblia ens diu que el món es va fer en set dies, en cap cas -i menys en l´àmbit bancari- pot donar-se que una compra amb tants interrogants es faci en una nit pagant un únic euro. Per alguna cosa que se m´escapa, la presidenta del Mecanisme Europeu de Supervisió, adscrit al BCE, ha agitar el fantasma d´ús d´«informació confidencial» en relació amb la sagnia de dipòsits que de cop i volta encerclà el Popular fins asfixiar-lo. Si n´hi ha hagut, com sembla, això no es produeix en hores, sinó en dies i algunes setmanes, i amb l´anuència del poder polític. La senyora Nouy ha demanat a Espanya que ho investigui, però després de la compareixença del ministre De Guindos al Congrés dels Diputats no crec que es mogui ni un dit en aquesta direcció. Dat i beneït.

La «mort» del Popular ha deixat moltes víctimes a la cuneta. A nombroses, les ha arruïnat del tot. Totes les accions s´han venut per un miserable euro i els dipòsits s´han evaporat. Una vegada més hem de preguntar-nos què hi fa el Banc d´Espanya i si no l´hauríem de dissoldre per estúpidament ineficient o perquè, encara avui, la web de la CNMV afirma que aquest organisme regulador «promou i defensa el bon funcionament dels mercats en interès dels consumidors i de les empreses». Com en el film Crim perfecte del gran Hitchcook, hi ha cadàver, però no es troben els culpables. Però n´hi ha; òbviament n´hi ha de culpables.