Juny del 1990. L´EGB s´ha acabat i el batxiller espera a la cantonada d´un horitzó que es preveu incert. S´obren, abans, uns mesos d´esbarjo i disbauxa, l´últim estiu que viuré com un nen. El mundial de futbol d´Itàlia, amb El Pelusa encara en actiu, monopolitza la meva atenció fins que una nova sèrie irromp amb força entre l´escassa oferta televisiva: Los vigilantes de la playa. Aquells cossos esculturals esculpits en marbre, aquella gràcil i esvelta manera de córrer a càmera lenta per les platges de Malibú, aquells bronzejats perfectes, aquells banyadors vermells marcant els autèntics objectes del desig adolescent, Erika Eleniak... Ploro. Molts us n´estareu cardant però aquesta sèrie em va marcar tant que, de fet, gràcies a ella vaig tenir les meves primeres pulsions sexuals. La trama, per qui necessiti recordar-la, girava al voltant del socorrisme i la seguretat a les platges i es recolzava, molt encertadament, en la música i el modus vivendi californià, tot passat pel filtre del videoclip, una fórmula molt reeixida que la va convertir en fenomen mundial. La gran estrella era l´inigualable David Hasselhoff, que aparcava l´anterior i exitosa icona vuitantera, Michael Knight, per donar vida a una de nova a la incipient dècada dels noranta: Mitch Buchannon, l´home, l´armari amb pèl al pit que lluïa amb orgull els seus sacsons i que el convertien en l´entranyable contrapunt als cossos fibrats i exuberants de la resta del personal. Amb un pocs episodis vaig saber que volia ser socorrista de la platja com en Mitch, tot i que mai passaria de socorrista al parc aquàtic d´Aquabrava de Roses. Un altre dia us en parlaré. #putabida.

Vint-i-set anys després, la pel·lícula de la sèrie ha arribat al cinema a certificar que aquells temps passats ja no tornaran. No us parlaré d´aquest penós film perquè, com diria aquell, ara no toca, sinó de la nostàlgia, aquest sentiment il·lògic que tenim molts de voler reviure el passat. Amb el pas dels anys, he associat la sèrie i el seu tema musical, l´insuperable I´m always here de Jimi Jamison, a un personal viatge emocional a aquells llunyans i inesborrables estius d´innocent adolescència. Sempre he cregut que ser un nostàlgic era un símptoma de debilitat però, i si la nostàlgia anés més enllà d´aquesta banal sentimentalitat? Uns estudis realitzats fa anys sobre la matèria per Constantine Sedikides, professor en psicologia a la Universitat de Southampton, van determinar que les persones nostàlgiques pensaven sobre la mort amb menys freqüència i eren menys vulnerables a la solitud. La nostàlgia actua, a més, com un magatzem d´emocions positives de la memòria al qual accedim conscientment per reforçar les nostres emocions. Semblaria ser, doncs, que aquest etern retorn al passat ens ajuda a afrontar millor el nostre futur i, per tant, ens allunya del concepte de debilitat emocional. Les excuses que ens hem de buscar els friquis per justificar-nos!