L última sentència del Tribunal Constitucional afegeix al precari prestigi dels magistrats un altre timbre de glòria. A instàncies del govern del PP, que no para d´utilitzar-los com a ariet contra les pretensions sobiranistes del govern català, han pres la decisió transcendent d´impedir que una conselleria de la Generalitat pugui ser anomenada d´«Afers Exteriors». La sentència no té cap efecte pràctic, perquè ja fa temps que el nom del departament va ser canviat per un de molt més llarg i estrafolari que va ser concebut amb tota la intenció del món: Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència. Déu n´hi do...

En realitat, tothom sap que la Generalitat, a desgrat de l´ofensiva barroera de la diplomàcia espanyola, continuarà ocupant-se d´aquests assumptes que tenen a veure amb la projecció de Catalunya, i que continuarà mantenint organismes a l´estranger que ens donin a conèixer, que ajudin la nostra llengua i la nostra cultura i que donin suport als nostres empresaris en les seves inversions exteriors. Tothom sap, també, que altres comunitats autònomes -fins i tot governades pel PP-, intenten de fer més o menys el mateix, amb modalitats diverses.

Si la sentència no té cap efecte i, a la pràctica, les coses continuaran essent pràcticament iguals, per què rebaixar l´alta missió del TC a una mera qüestió nominal, a una pruïja per l´ús de les paraules que més aviat el fa caure en el ridícul? Hi ha una primera explicació, és clar, que no és altra que l´obsessió del PP per no deixar-ne passar ni una a la Generalitat, per retallar-li avui sí i demà també l´esfera competencial, per anar reforçant el procés de recentralització en què el pobre Estat de les autonomies es troba immers des de fa uns quants anys. A la Generalitat, doncs, ni aigua. Però jo crec que hi ha una altra explicació per a aquesta dèria nominal, una que és molt pròpiament espanyola i que té a veure amb allò del «fuero» i del «huevo». És una qüestió de principis, d´honor, d´orgull nacional. El que compta no és la realitat ni el fons de la qüestió: importa moltíssim més mantenir el principi, deixar clar qui té el poder i la competència, encara que després el gran recipient sagrat de les essències faci aigües per tots costats.

Això ens portaria, doncs, a aquella antiga mania del franquisme de no designar les coses pel seu nom, sinó amb paraules eufemístiques que traguessin ferro a les qüestions més punxegudes. Així, un «treballador» ja no era un «obrer», sinó un «productor»; una vaga rebia el nom, molt més aigualit, de «conflicte laboral»; i els elements d´identitat nacional d´alguns pobles d´Espanya eren, simplement, «peculiaridades regionales». Els exemples, com és prou sabut es poden multiplicar fins a l´infinit.

Per consegüent, ja fa molts anys que hem après que el nom no fa la cosa. O que el nom exacte de la cosa està sotmès a equilibris impossibles: país, estat, nació, nacionalitats i regions, nació de nacions, nació cultural. Espanya n´és una autèntica mestra, en aquesta classe de jocs semàntics, i l´actualitat ens en continua oferint exemples cada dia, perquè el fracàs del pacte constitucional de 1978 i el procés sobiranista han alterat completament el panorama i hi ha molta gent que continua creient que tot plegat només és cosa de paraules. Prenem-ne nota, doncs, dir «afers exteriors» a Catalunya és matèria prohibida. I aquí pau i després glòria.