Els grups musicals de la Movida madrilenya de Tierno Galván dels anys 1980 van contribuir d'una manera decisiva a passar full dels cantautors catalans. Raimon, Llach, Ramon Muntaner o Maria del Mar Bonet semblaven de la nit al dia romanalles del passat. L'escriptor Vicenç Pagès Jordà, nascut a Figueres el 1963, ofereix un raonament ben plausible al nou llibre La música i nosaltres. Una mirada als anys de la Transició, una imprescindible visió crítica de la banda sonora que ha regat els anys de joventut de la seva generació. Pagès pregunta i respon: «Per què a Catalunya no es va produir cap fenomen semblant? Doncs perquè a Catalunya no n'hi havia prou que morís el dictador, sinó que calia emprendre la tasca de reconstruir una cultura silenciada, començant per la llengua pròpia. Quan va arribar la Transició, els joves madrilenys es van trobar una llengua àgil, viva, mal·leable, tramesa sense interrupció a l'escola i als mitjans de comunicació. Aquí, en canvi, un dels efectes del franquisme va ser que el català fos connotat: burgès, rural, antic, polititzat (alguns indocumentats encara ho creuen)». Pagès defineix al llibre els grups de la Movida: «Eren frívols, celebraven la moda, vindicaven el goig de viure, el plaer i la velocitat». És una interpretació que cal tenir present.