Aquests darrers dies hem vist com una allau de personatges com ara Bárcenas, Álvarez, Villarejo o De la Rosa, per citar-ne alguns, ens omplien de nou els espais audiovisuals recordant-nos que l'Estat segueix ple de clavegueres i que per a molts la normalitat és aquesta mena de frikisme lamentable i permanent que es vol confondre amb espectacle però que ens hauria d'entristir profundament, per no dir altra cosa. No he entès mai per què en diuen clavegueres de l'Estat quan n'haurien de dir directament merda, brossa o porqueria i tampoc entenc aquesta dèria parlamentària per donar minuts a delinqüents vividors i estafadors als quals no se'ls hauria de donar cap mena de credibilitat ni, evidentment, cap minut de glòria. També els mitjans de comunicació haurien d'incorporar filtres ètics abans de dimensionar els comentaris, les mentides o les barroeries d'aquests tipus que no aporten res ni en un sentit ni en un altre.
Massa sovint caiem en el parany de contestar les declaracions d'aquesta mena de personatges, de difondre-les i de donar-los una categoria informativa que en cap cas és mereixen, però ho continuem fent com si la demostració que aquest Estat viu envoltat de porqueria depengués únicament de l'espectacle polític i mediàtic que ens puguin oferir aquesta colla d'impresentables. No només no ens hem tret de sobre aquella etiqueta d'una Espanya folklòrica, profunda i de crònica negra, sinó que seguim mantenint els mateixos paràmetres que ja aleshores ens varen convertir en la riota de mig món.
Que ho faci el Parlament espanyol, ho puc arribar a entendre, perquè al cap i a la fi allà estan més acostumats a donar rellevància a històries de poca pena, però que ho faci el Parlament català et fa sentir vergonya de veure que tampoc estem tan lluny de la mateixa porqueria. Només els vull recordar que el sou dels diputats el paguem entre tots i que no ens agrada que perdin el temps donant protagonisme a la brossa del país.
