No tenim urnes, no tenim cens, no tenim junta electoral, però tenim ball del referèndum. La idea era que el 4 de juliol, ja que altra cosa no poden anunciar, Junqueras i Puigdemont compareguessin ballant per mostrar la coreografia que hauran d'executar els catalans de bé en festes majors i discoteques. Quan un no té res en perspectiva, quan no s'albira en l'horitzó res que ens pugui fer sortir de la penosa situació en què ens trobem, ballar és la solució. Tu balla i dissimula. Que almenys la crua realitat ens enxampi ballant. Com si ens governés un Tony Manero que només el dissabte a la nit deixa de ser un pocapena, com si els catalans fóssim els miserables que va retratar Sidney Pollack a la grandiosa Danzad, danzad, malditos.

Una filtració ha desmuntat la sorpresa però, tot sigui a fi de bé, els catalans ja han conegut el ball. I dos detalls més. Un, que els responsables de l'ANC van torrats a les reunions i no s'adonen que algunes propostes poden semblar simpàtiques en ple delirium tremens, però quan s'esvaeix la ressaca són de vergonya. Dos, que les dues nenes que mostren al vídeo els rudiments de la dansa, no són l'alegria personificada. Potser la coreografia s'ha de ballar quasi plorant per remarcar la situació que viu Catalunya sota el jou opressor, potser van perdre una aposta i foren obligades a fer el ridícul en públic, potser se'ls va morir un ésser estimat abans de la gravació, però a mi em vol treure a ballar una d'elles i abans em deixo trencar les cames per tenir una excusa per negar-m'hi.

Quan ens van dir que el món ens mirava, podien avisar que era per fer-se un tip de riure a costa nostra. Veient com degenera el procés, em torna a venir al cap Danzad, danzad, malditos, quan el director del concurs de ball diu a Jane Fonda: «Preciosa, porto molt de temps en aquest negoci. Pot ser que no reconegui un guanyador en veure'l, però t'asseguro que sé veure qui perdrà».