Tot sembla indicar que el procés està arribant a final de trajecte. El que ningú sembla saber és si aquest final és a l'estació de destí que els que van engegar el tren van prometre arribar o al precipici. Amb l'anunci del referèndum per part de Puigdemont ja s'intuïa que les darreres passes estaven marcades sobre el terreny. Però sempre hi ha peròs i quan semblava -altre cop- que tot estava dat i beneït, comencen a aparèixer els dubtes. Que si estem en un segon 9-N; que si els de la CUP amenaçant de «rebentar» la legislatura si això es descafeïna; que si un grup de personalitats -amb en Duran entre o al davant d'ells- demana que se suspengui el referèndum. És com si el famós hàmster d'en Basté hagués començat a córrer com l'animal que és i no tingués cap aturador. Ens han pujat a tots en el tren, anem a una velocitat desmesurada i ningú, ni els que volen un final, ni els que volen el totalment contrari, sap com acabarà. Fa uns mesos estava fermament convençut que aquesta història tenia un final i algú em va dir que no. Que això no s'acabaria mai, que estaríem al vagó in eternum i començo a pensar que aquest tenia raó. I si no s'acaba? I si això tot just acaba de començar? L'1-O tindrem les respostes. Depenent de què passi o no passi sabrem si el procés arriba a l'estació o el tren continuarà circulant per sempre.