Ella és la malalta terminal. La del càncer que ha fet metàstasi en tot el seu cos. Ell, el seu marit, l´acompanya. No obstant això, ella està més preocupada per què serà d´ell que del terme dels seus propis dies. Ell, es pot veure, sembla com si l´haguessin llançat en paracaigudes en un altre planeta. Tot d´una és un estrany en la seva pròpia vida.

En l´últim temps passo les hores en un reportatge a Cures Pal·liatives del Santa Caterina de Salt. Em crida l´atenció el pes que té la llei de l´èxit en tots nosaltres, fins i tot en aquell apartat bloc d´un hospital. La llei de l´èxit és, com moltes altres lleis socials vigents, transparent, no té forma, ni color, ni ocupa un espai específic. I no obstant això, carreguem amb ella com amb una maleta plena de maons. Es transforma i muta en infinitat de matèria que el representa. Sota el pes de la seva legislatura, si no som feliços, millor obrir un pou a la terra i ocultar-nos allà fins que la vida torni a donar-nos un respir. Succeeix fins i tot amb la mort. La mort no quadra amb ella. Morir, d´alguna manera, és anar contra la llei de l´èxit. Morir és fracassar.

Em crida l´atenció que molts malalts patien, sota la llei de l´èxit que impera en les nostres vides, certa autoexclusió social. Anaven a morir, però els preocupava més ser una nosa per les seves famílies, amagar-se en l´anonimat d´una habitació d´hospital, que el fet mateix d´acabar els seus dies. El que els succeïa no quadrava amb res o, si ho acceptaven, no desitjaven arrossegar les seves famílies amb ells. Perquè morir no entrava en aquella llei de l´èxit i felicitat obligada. Aquesta on triomfem, ens fem selfies en una platja paradisíaca, ensenyem com som de feliços. Ni tan sols la vida diària està pensada per morir. Tots els parents entrevistats tenien aquesta sensació, que la mort dels seus éssers estimats pertanyia a una espècie de tercera dimensió, on deixaven, els que podien, els seus treballs i vida quotidiana, per assistir als que ja havien concertat cita amb el més enllà.

La llei de l´èxit comporta un sens fi de víctimes col·laterals. Nosaltres mateixos, cada vegada que la celebrem, esmolem la fulla on tard o d´hora ens tallem. Hauríem de ser més crítics amb ella i no acceptar el seu morrió, la corretja d´aquest positivisme modern tan en voga. Per què no ens està permès fracassar, sentir-nos malament, donar-ho tot per perdut, deixar de creure en tot..? Per què ni tan sols se´ns està permès morir en pau?