El que complica encara més les coses en el problema català és no disposar d´eines conceptuals per resoldre-ho. Però pitjor encara és no voler tenir-les. En efecte, la mala fe del partit del Govern, i de Cs amb ell, es demostra en el fet que tots dos només tenen expressions de menyspreu per a aquells que busquen fórmules d´arranjament. El mateix es pot dir respecte dels coneixements històrics que es posen en joc. En donar per bona la visió de la història d´Espanya de les elits centrals, el partit del Govern no està en condicions de comprendre el problema català perquè ni tan sols pot imaginar que hi hagi un contenciós d´interpretacions. En jugar exclusivament a la contra, els de Rajoy i els de Rivera confessen que no tenen una altra oferta per a Catalunya que les interpretacions pròpies, sense reparar en el senzill fet que aquestes interpretacions ja són part del problema. D´aquesta manera, el Govern fa servir la legalitat per encobrir el seu dogmatisme i comoditat. En negar tota descripció alternativa dels problemes, porta els actors catalans a un carreró sense sortida. Al món civilitzat, una acció revolucionària des del punt de vista de la legalitat és precisament això.
Col·locats en el dilema d´una legalitat dogmàtica, que en la interpretació dominant amenaça les seves percepcions com a poble, o una acció clarament il·legal i revolucionària, els líders catalanistes han triat aquesta segona opció. Aquest fet només pot ser testimoni d´una situació desesperada. Ningú es fica en aquest embolic per gust. Si estiguéssim en una batalla entre enemics, resulta evident que, en portar les coses a aquest extrem, el Govern va guanyant la partida. Però no és menys cert que, en conduir aquest joc amb aquest esperit, el Govern es desentén de comprendre el problema, nega que existeixi, ignora la possible justícia que hi hagi en la reclamació dels catalanistes i només té una paraula, la que va pronunciar Wert en el seu dia: Catalunya és una regió més d´Espanya, i si alguns no ho creuen, llavors cal espanyolitzar-los. Aquesta estratègia no fa sinó confirmar les pitjors pors de molts ciutadans catalans.
Resulta evident que aquesta estratègia revela una profunda hostilitat a les elits catalanistes i que tot el procés estigui preparat per a la seva destrucció política. Es pot argumentar que destruir una elit no és destruir un poble, però resulta clar que desarticular tota una estructura de representació, en la qual una bona part d´aquest poble té dipositades les seves percepcions, és un exercici que va més enllà de la comprensió democràtica de les coses. Ningú pot negar que la utilització del Tribunal Constitucional per fer front als òrgans representatius de la sobirania de la nació espanyola (les Corts) i del poble català (el referèndum), va presentar aquesta dimensió d´hostilitat extrema, que no va reparar en la profunda erosió a la qual sotmetia l´entramat constitucional. El tribunal no va fer res positiu i es va limitar a bloquejar la situació, deixant empantanegat el problema. Usar les institucions de l´Estat amb aquest esperit està lluny de ser legítim. En realitat, és usar-les per forçar una interpretació de les mateixes tan restrictiva, que només pot ser acceptada per una de les parts, la qual se sent vencedora.
De nou, la lògica de victòria sobre l´enemic. Aquesta és la mentalitat de fet. Ara, tots se´n riuen de l´ocurrència de Sánchez que Espanya és una nació de nacions. Però el Govern hauria de fer alguna cosa més que riure. Per descomptat que Rajoy no vol ni sentir parlar de la pregunta elemental: ¿què entén ell que vol dir la Constitució quan diferencia entre nacionalitats i regions? Aquesta pregunta és legítima i legal, i aposto la meva mà al fet que cap membre del Govern sabria què respondre. La brutalitat teòrica de les opcions polítiques populars té a veure amb aquest assumpte. I quan se´n riuen o menyspreen el que diu Sánchez, en el fons confessen que no estan disposats a anar més enllà del seu complex abisme de prejudicis. I d´aquesta manera és molt difícil trobar una sortida. La brutalitat teòrica no és sinó l´avantsala de la brutalitat legal, política i jurídica. Quan les coses hi són, tenir de la seva part la legalitat no és sinònim de justícia.
No hi ha cap curs d´argumentació que pugui treure´ns dels prejudicis dels uns i de l´atzucac d´altres? Potser. Però només amb un bon esperit democràtic. Assumim que la Constitució va voler reconèixer nacionalitats i regions. Assumim que una nacionalitat, per a la Constitució, vol dir alguna cosa. D´una altra manera no les diferenciaria de les regions. Assumim que les nacionalitats són tals en virtut de les seves especificitats històriques. Assumim que, amb independència del text constitucional, tal reconeixement es va veure quan es va acceptar l´existència de la Generalitat com a dotada d´una legitimitat que no derivava de la Constitució, ja que va començar a funcionar abans que la Carta Magna estigués aprovada. Assumim que això implica un compromís del text constitucional amb la protecció de drets històrics dels catalans. Acceptem que aquestes peculiaritats fan referència a les seves institucions històriques, el seu idioma, la seva cultura, la seva capacitat productiva com a poble econòmic, i una mica respecte al que tot això no és sinó un mitjà: la seva existència com a poble reconeixible entre els pobles europeus.
Si tot això és veritat, com crec que ho és, la Constitució espanyola té un deure de protecció del poble català i les seves institucions històriques per impedir la seva desaparició. Però aquí hi ha el problema central. Sobre la por a la desaparició històrica d´un poble, la paraula no pot ser lliurada a una instància diferent d´aquest mateix poble. El jutge d´aquest litigi no pot ser un altre. Un poble no pot assumir que un altre interpreti la seva por a desaparèixer. Ha de fer-ho ell. No pot lliurar a castellans, aragonesos o bascos la valoració sobre estar en perill de desaparició. «Catalans, no teniu raó per témer alguna cosa», aquesta és una frase absurda dita per altres. Només un subjecte té la capacitat d´enunciar certs judicis sobre la por per la seva existència.
Aquest és el problema fonamental. Por existencial. I si un no els escolta i els comprèn, no entén res. I això és així perquè mai abans com ara l´Estat espanyol va demostrar una capacitat d´homogeneïtzació tan eficaç. Mai abans l´Estat espanyol va ser tan fort. Mai els processos de mundialització han estat tan efectius aliats amb la forces homogeneïtzadores de l´Estat. Mai el castellà va ser una cultura mundial tan poderosa. Mai el capitalisme espanyol, fermament recolzat per l´Estat, va ser tan expansiu. I per això les elits catalanistes, portades a l´extrem en què han estat col·locades per les altes institucions de l´Estat, almenys assumeixen això: perdrem aquesta batalla, però portarem a l´Estat a una situació d´altíssim risc i desestabilització. Si nosaltres no ens salvem, Espanya tampoc.
Si les coses a la realitat tenen alguna cosa a veure amb el que aquí defenso, només hi ha una sortida. Preguntar a aquestes elits (ara al Govern català) temoroses pel seu futur com a poble, què hauria de reconèixer la Constitució espanyola avui per renovar la promesa de protecció i llibertat del poble català que està en l´esperit de la Carta del 78. Per això, hem d´interpretar que la capacitat dels parlamentaris catalanistes per plantejar aquest contenciós, es deu al fet que és l´expressió sincera que en l´actual estatus quo ja no veuen futur segur i solvent per a aquesta nacionalitat que el 1978 es va jurar protegir i defensar. I una vegada que les mesures que al seu judici garantirien aquest futur estiguin clares, llavors sotmetre aquesta proposta als espanyols i als catalans. Doncs estic segur que la immensa majoria dels catalans i els espanyols volem viure junts sense que aquesta vida en comú sigui percebuda per una de les parts com una amenaça.
