Pretendre que els catalans, la majoria amb bona feina i molts amb segona residència, es juguin no ja la vida, no ja el patrimoni, sinó el sou d´una jornada, és desconèixer aquest país. El sentiment patriòtic és molt romàntic sobre el paper, i sí, queda la mar d´intrèpid cremar banderes, xiular himnes, inventar-se balls de la independència, cantar Els Segadors a la menor ocasió i, si a sobre ets president, dedicar-te a escriure tuits. Fins aquí, molt bé. Però quan arriba l´hora de la veritat, s´imposa valorar pros i contres i el català, en això és com la resta del món, pensa: si ja visc bé, per què m´haig d´embolicar.

El conseller Baiget és honrat i, sobretot, català d´una peça. Hi pot haver major prova de catalanitat que assegurar que, pel país, un està disposat a suportar-ho tot excepte perdre-hi diners? En lloc de linxar-lo i fer-lo cessar, se li ha de donar la medalla més alta de Catalunya i posar la seva efígie a totes les oficines de la Generalitat, ningú com ell mostra l´autèntic esperit del país. Tanqueu-me a la presó, mateu-me, violeu la meva dona, veneu els meus fills com esclaus, però no em toqueu ni un euro. Va dir en Sisa que els catalans no suporten que els toquin el Barça, la cara ni la cartera. Va exagerar perquè, mira, la cara es podria aguantar, el Barça menys, però la cartera, això sí que no. Baiget és el paradigma de bon català i es manté fidel als principis nacionals. Són els altres els que simulen que els han oblidat.

Per això el que més pànic provoca als nostres polítics és la inhabilitació. La majoria no han treballat en tota la vida, inhabilitar-los els suposaria haver de començar a guanyar un sou amb el seu esforç. A la seva edat. Als seus ulls, això equival a una condemna de per vida a treballs forçats, i fins aquí podríem arribar. Un no es passa la vida aprenent quins culs s´han de llepar i a qui fer la traveta en el moment oportú, per després haver de treballar, com fa la gent inferior.