El conseller Baiget ha estat destituït pels seus dubtes sobre el referèndum. En aquest moment del procés no hi ha lloc per als indecisos, i encara menys per als qui estan disposats a anar a la presó però no a deixar la família sense patrimoni. Els qui dubten del referèndum no poden ser al govern que l'ha de convocar, diuen els vigilants de la moral de combat. Això és una guerra (política), i el derrotisme és traïció i es paga amb la mort (política).

Però, què entenem per «creure» i «dubtar» del referèndum?

Ens referim a creure que és just i necessari, un dret bàsic dels catalans, el ciment del nou estat, el clam que el món no podrà ignorar, el desllorigador del gran embolic? Segurament el conseller creu tot això, i també ho pensen molts postconvergents.

O ens referim a tenir dubtes sobre les possibilitats reals que els impulsors i defensors d'un referèndum com cal guanyin la batalla contra un estat espanyol que aquesta vegada no mirarà cap a un altre costat?

És possible creure i dubtar del referèndum al mateix temps? Ho és, en el sentit que apuntem: creure que s'ha de celebrar, que és un dret i una solució, i al mateix temps no estar segur que es pugui dur a terme de la manera que caldria per produir els efectes polítics desitjats. És possible creure en un referèndum ben fet, defensar-lo amb braó, desitjar-lo intensament, i al mateix témer que acabi sent un altre 9-N, o encara menys que això, perquè les forces contràries són poderoses.

Els generals sempre avaluen les forces pròpies i les contràries abans de llançar-se al combat, però, un cop decidits a fer-ho, no toleren que es qüestioni el seu càlcul. Aquí tenim, per un costat, el Govern, els partits que formen majoria al Parlament, els ajuntaments i diputacions que governen, una part dels mitjans de comunicació, i centenars de milers de potencials voluntaris a l'entorn de dues grans entitats. I per l'altre costat hi ha el govern espanyol, amb tots els seus ministeris, inclosos els d'Interior i Hisenda, dos terços del Congrés dels Diputats, els tribunals de justícia, els cossos i forces de seguretat de l'estat, i una majoria de l'opinió pública disposada a aplaudir quan es castigui aquests rebels separatistes. I entremig, el personal de la Generalitat i els ajuntaments: una incògnita.

Amb aquest recompte cadascú fa els seus pronòstics. Però el Govern té una posició i no admet que els consellers visualitzin els seus dubtes, encara que en tinguin.