Aquesta columna és un experiment. Mentre l'estic escrivint, un amic s'està morint. «Estar-se morint» és una expressió que es fa servir tant que ha quedat banalitzada. En aquest cas és exactíssima: m'acaben de comunicar que potser no arribi a demà, en qualsevol moment em pot arribar el missatge definitiu, el Whatsapp més cruel. No es tracta ni tan sols de cap malaltia: abans-d'ahir feia vida normal, d'esportista i amantíssim pare de família, sense el menor problema de salut. Ahir, la mort sobtada, eufemisme per no dir-li cabrona, mala puta, no hi ha altres portes on anar a trucar? Els intents de reanimació van aconseguir allargar-li la vida. Quant temps? Potser unes hores. Miro el mòbil. El Whatsapp roman en silenci.

Escriure mentre un amic es mor. Costa concentrar-se. És -em resisteixo a utilitzar el pretèrit, no encara- un home jove, a penes passats els 40. Un voldria escriure sobre la vida i la mort, com si ningú ho hagués fet abans, però només venen al cap imatges d'en Joan, viu, molt viu, vivint sempre: al gimnàs, a la platja, passejant per Girona amb la dona, el fill i el gos. Per Déu, però si ja havíem parlat de la platja, de l'estiu, que ja ho tenim aquí. M'arriba un nou Whatsapp. En coma. Sense esperances. Una hora sense oxigen al cervell significa danys irreversibles.

Que poca cosa semblen els diaris: renovació d'en Messi, els Sanfermines, el referèndum, la independència. Que trist que pot arribar a ser, un dia assolellat d'estiu. Quin dolor, veure gent rient pel carrer. Només existeix una veritat i és que ara mateix, mentre escric, un amic es mor.

Acceptaria que aquesta fos la meva darrera columna, a canvi que ell la pogués llegir, que em digués que el vaig donar per mort abans d'hora, que m'hauré d'esperar si el vull enterrar, que farem uns cerveses aquest estiu a cala Montgó, que soc una nena.

El Whatsapp continua mut. Quan parli, tot haurà acabat.