Si guanya el sí, independència en 48 hores. Sona a títol de pel·lícula. Límit: 48 hores va ser un film de 1982 protagonitzat per Nick Nolte i Eddie Murphy. Els bons tenien 48 hores per atrapar els dolents.
La Generalitat tindrà 48 hores per proclamar la República Catalana. Pot semblar que és molta velocitat, però queda en poca al costat de la que promet la vicepresidenta Santamaría. Presumeix de poder suspendre, anul·lar, desactivar, qualsevol artefacte normatiu de la Generalitat abans de 24 hores. Que es convoca el referèndum? Convocatòria suspesa. Que se celebra igualment? Se suspenen els resultats. Que de totes maneres es proclama la república? Suspensió immediata amb efectes instantanis. Com que la suspensió comença quan el Tribunal Constitucional admet a tràmit el recurs del govern central, caldrà que l'alt organisme estigui sempre de guàrdia per aprovar l'admissió/suspensió dins les 24 hores, o, si no, la vicepresidenta quedarà malament.
Aquesta batalleta de velocitats, a veure qui és el coiot i qui és el correcamins, no deixa de mostrar una intensificació en l'escalada de les hostilitats. Si fins fa poc els aparells de l'estat es dedicaven amb serena persistència a l'ús dels tribunals com a estri dissuasiu, ara que el referèndum té data i esquema de llei, ara s'ha entrat plenament a la fase de la intemperància verbal, que en les pel·lícules de guerra sol precedir a l'arenga final i a l'ordre d'atac. «Deliris autoritaris», en frase de Mariano Rajoy, és el més suau que s'ha escoltat aquests dies de veus unionistes. Com deia Puigdemont en un tuit, aquest un dia se'n va a dormir feixista i l'endemà es lleva bolivarià. Rajoy treballa en un front comú amb Sánchez i Rivera, mentre els expresidents González, Aznar i Zapatero formen un trio de veus més i menys conjuntades per conjurar les «pulsions autoritàries» de la Generalitat. Això s'escalfa i més que ho farà.
S'escalfarà més perquè cap de les dues bandes no afluixarà. La unionista, perquè el primer que afluixi serà devorat per les mateixes forces que ha conjurat. I la sobiranista, perquè Puigdemont ha vingut exclusivament a fer això, i no fer-ho seria un fracàs absolut. Per això va sacrificar Baiget: per demostrar que està disposat a tot. I aquest «tot» inclou fer vores al seu propi partit i governar el full de ruta amb un pinyol que exclou bona part del govern. Algú afluixarà al darrer moment? De moment no en fa la cara.
