Puigdemont trepitja l'accelerador disposat a buscar un conflicte civil. Sap que l'únic escenari viable per l'independentisme és el d'un col·lapse de les institucions de l'Estat: un acte de desobediència generalitzat i permanent com a conseqüència d'un profund canvi de legitimitat, suficient per trastocar l'humus natal de lleialtats que tot ciutadà deu a les seves lleis. Puigdemont confia que un estrepitós xoc de trens -gràcies a la cohesió d'una minoria molt mobilitzada- pugui donar lloc a una espècie de revolució postmoderna que, sota la disfressa de la democràcia -parlo de disfressa, ja que sense respecte a les lleis no hi ha democràcia-, sigui capaç d'imposar un nou ordre polític. Però això, insisteixo, requereix que l'Estat i les seves institucions implosionin, ocasionant una ruptura interna de dimensions incalculables que marcaria, sens dubte, un abans i un després en la història de la democràcia espanyola. Les claus per interpretar un desafiament de tal magnitud només poden ser la pèrdua del sentit de la realitat i el rigor d'una ideologia incapaç de distingir entre la veritat i la mentida, entre uns ideals utòpics i el camp saludable -però més estret- del possible.
La tardor inevitablement serà calenta, perquè en el fons l'única idea de Puigdemont és provocar a l'Estat i esperar la seva reacció. Votar en un referèndum mancat de tota base legal -ara sabem que ni tan sols s'exigirà un mínim de participació per validar la declaració unilateral d'independència- només es pot entendre des de la teatralització de la política: en primer lloc, per mobilitzar una minoria decidida enfront d'una majoria amorfa que se sent desorientada i desprotegida per l'Estat; en segon, per subratllar que el canvi de legitimitat exigeix una nova legalitat; i, en tercer, per construir un mite i una èpica que estigui a l'altura de la ficció creada. Cap d'ells -presoners d'aquesta escenificació- pot, sap ni vol fer un pas enrere per no ser considerat un traïdor.
No obstant això, la realitat és dura i inapel·lable. I l'important no se situa tant en l'u d'octubre com en les setmanes i els mesos següents, quan la política real -la possible- torni a cobrar protagonisme. Amb o sense Puigdemont -probablement sense-; amb o sense Junqueras -probablement amb-; amb o sense unes eleccions autonòmiques que recomponguin el mapa parlamentari català -probablement amb-, el futur immediat del nostre país passarà necessàriament per algun tipus de pacte que exigirà moviments i generositat per part dels dos governs. Les circumstàncies no són fàcils, perquè el dany perpetrat és quantiós i les ferides, sagnants. No obstant això, qualsevol altre escenari alternatiu senzillament seria pitjor: la ruptura social, la caiguda d'un Estat, els processos revolucionaris, el xoc de legitimitats, la deslleialtat institucional, els odis cívics atiats pel poder... no només danyen la convivència entre els diferents -aquesta gran obstinació moral de la democràcia-, sinó que llasten durant generacions el progrés de les societats.
Deixar enrere el Rubicó del primer d'octubre resulta ja urgent per poder avançar cap a una solució viable que no s'ha de demorar gaire més. El país necessita horitzons de futur i no trampes obsessives que girin compulsivament com un remolí. No tinc cap dubte que, d'aquí a unes dècades, aquest desastre serà recordat com un dels moments baixos d'una història -la democràtica, l'europea i l'espanyola- bàsicament reeixida en aquests darrers quaranta anys.
