El dietari

El cuiner d´un restaurant de Girona explica que està molt disgustat per la imatge que sobre els establiments d´aquí ha projectat el darrer programa Joc de cartes de TV3. En aquest episodi buscaven els 4 restaurants més romàntics de la ciutat. En veure´l, el primer que vaig comprovar és que el romanticisme ha canviat moltíssim, i no cal remuntar-se als temps de Lord Byron. Però el que ha canviat més és TV3, introduint a la seva graella programes que consisteixen en posar persones en un ring d´alta definició perquè s´esbudellin davant l´audiència, ja siguin cuiners, toreros o castellers, i en paral·lel muntar un sàdic judici a Twitter.

Joc de cartes el presenta un cuiner perdonavides, que es passa el programa empenyent de forma mesquina 4 propietaris o xefs de restaurants perquè s´apunyalin per l´esquena. Una vegada acabat el concurs, sotmeten els participants a una baralla de fang en directe atiats per quatre estrafolaris bufons histriònics conduïts per una noia amb cara d´angelet però amb intencions d´escurçó. Una manera molt eficaç de vulgaritzar la cultura gastronòmica d´un país.

El xef del restaurant de Girona explica que hi ha molts cuiners que han començat a declinar la invitació del programa. Intueixo que Joc de cartes té un recorregut limitat, llevat que no vulgui acabar buscant el millor wok o el millor pincho moruno de Catalunya.

DIumenge L´anonimat del pintor

Passejo per davant de la galeria El Claustre de Girona i, de sobte, prenc consciència que s´ha produït un lent però efectiu pintoricidi social. La majoria d´artistes exposats no em sonen de res. No és significatiu perquè mai he estat un expert en art però sí que durant molts anys estava al dia dels artistes locals gràcies als diaris. Però ara que hi penso, fa molt temps que no introdueixo noms nous al meu catàleg mental de pintors gironins.

Fa quasi tres dècades, els pintors gaudien d´una presència notable als diaris. Noms com Josep Ministral, Daniel Lleixà, Lluís Roura, Enric Marquès, Joan-Josep Tharrats, Enric Ancesa... van gaudir d´una popularitat que en certa marea encara arrosseguen entre els que tenim una certa edat. Fa quasi 30 anys, al Diari de Girona i al Punt Diari hi havia periodistes dedicats a informar sobre art, com la Rosa Gil o en Jordi Falgàs, amb espai diari per publicar. És evident que les redaccions actuals estan molt menys poblades i els diaris han reorientat les informacions, però mai hauria imaginat que els pintors arribarien a ser quasi invisibles. Els cuiners tenen més espai.

DIlluns i si va a girona?

L´antrofàgia política figuerenca sempre juga en contra seva. Alguns dels grans projectes no han reeixit perquè és una ciutat on, si un té una idea, el més figuerenc que es pot fer és anar-hi en contra. Es digui Museu del Cinema, la remodelació urbana del Bon Pastor, el soterrament de les vies, els usos de Sant Ferran, la compra de la Sala Edison, les circumval·lacions, la rambla... A Figueres sempre hi ha d´haver un guanyador i un perdedor. És una teoria que fa temps que sostinc i que crec que explica la desganada evolució de la ciutat.

El darrer episodi d´això que dic és la marxa del festival del circ que, tot i els seus defectes, s´havia convertit en un esdeveniment de primera magnitud. Els polítics locals no han sabut gestionar les reclamacions de nen consentit del seu promotor, prometent-li un museu del fum amb diner públic que, finalment, no serà perquè l´alcaldessa necessita vots per governar i qui els hi dona no vol sentir a parlar del museu. L´alcaldessa, llevat que no ho sàpiga reconduir, no ha sabut convèncer Genís Matabosch per centrar-se en el festival i deixar per a un altre moment altres capricis. Al final ha arribat l´atac de rebequeria i ves que aquest festival no acabi a Girona.

DImarts L´enemic cotxe

Una de les croades interessants de l´ajunta-ment de Girona és la que està liderant el regidor Joan Alcalà per reduir la densitat de cotxes a la ciutat, eliminant places d´aparcament al centre. Durant anys generarà molts inconvenients individuals, però col·lectivament la ciutat en sortirà guanyant si això es tradueix en menys trànsit i més transport públic. Reducció de contaminació, de soroll i una ciutat més amable. La política ha de treballar per allò col·lectiu.

El regidor de Mobilitat diu que només quan sigui impossible aparcar gratis al centre, deixaran d´intentar-ho els que insisteixen a accedir-hi amb cotxe. Té raó, és una guerra molt llarga.

DImecres Què passa a IC?

Primer va ser Joan Olòriz i avui ha estat Enric Pardo qui ha anunciat que abandona Iniciativa per Catalunya. En el cas de Pardo per superar «la contradicció entre el que penso i el que fan els qui em representen». Olòriz i Pardo han estat dos dels regidors més sòlids dels darrers anys a l´Ajuntament de Girona. Ambdós van aplicar, de forma rotunda i esforçada, els ideals d´igualtat i sostenibilitat que predicava Iniciativa. I ho van fer quan la crisi va irrompre amb totes les seves megatones. De fet, tot i ser d´IC, van ser els regidors que van dotar d´un cert discurs els darrers governs socialistes de la ciutat, quan el nadalisme llanguia i Anna Pagans feia una magnífica feina de conservació de Girona, ara molt enyorada.

Ja fa temps un històric d´IC, l´alcalde de Colomers Josep Manuel López, va abandonar IC i, avui, llegeixo a les xarxes socials que l´Emili Santos, exalcalde de Boadella i exdelegat de Medi Ambient amb el Tripartit, està meditant seguir les mateixes passes.

Si aquesta desbandada no mereix una profunda i crítica reflexió dins d´IC, se m´escapa què cal per provocar-la. Al meu modest entendre no és només la negativa -lícita- a abraçar el referèndum unilateral patrocinat pel PDeCAT, ERC, la CUP i Albano Dante Fachin, sinó per la dialèctica furiosa, violenta i dogmàtica amb què els seus dirigents s´hi oposen.

DIjous Santi de Rotterdam

El nou conseller d´Empresa i Coneixement, Santi Vila, antic conseller de Cultura i abans conseller d´Obres Públiques, és d´aquelles persones que, com deia l´àvia, els enterrarà tots. El que està clar és que serà qui tanqui la porta quan tot això s´acabi. He de reconèixer que m´he acabat rendint al personatge, que estic convençut que hauria sobreviscut a un passeig calmós per la riba del riu Ota, a Hiroshima, el 6 d´agost de 1945.

En la seva acceptació de la nova conselleria, Vila ha citat el creador de l´humanisme, Erasme de Rotterdam, per remarcar que ell sempre serà crític però fidel, dues actituds que segons com, poden generar una paradoxa. Però a Vila se li perdona tot. L´exalcalde de Figueres ha aconseguit al llarg d´aquests anys convertir-se en l´enfant gâté de la centredreta catalana. Mimat per Mas i per Puigdemont, capaç de ser lleial a tots dos i trair cada un d´ells en el macronià moment que li convingui. És un superdotat de la intriga política.

DIvendres La pela i la independència

Si no fos pel que està en joc, seria per rodar una comèdia delirant amb alguns dels episodis del present xoc nuclear entre Catalunya i Espanya. Avui s´han encès de nou les gens fiables alarmes a la xarxa. Ha estat per unes maniobres militars a l´illa Mateua de l´Escala. No han estat pocs els que ho han publicat (la pressa i la velocitat acabarà amb nosaltres) insinuant una nova provocació de l´Estat.

La veritat ha acabat essent molt diferent. Resulta ser que el propietari del càmping de la zona, en Martí Guillem, ha fet d´amfitrió de l´exèrcit i la benemèrita per fer uns exercicis que ell ha ofert als seus clients com a una activitat de lleure més.

Els militars han arribat en barca traginant, com els antics comediants, tot el material per fer una exhibició per a turistes. Han fet ràpel, han simulat que recollien gent de l´aigua, han reptat per les roques, han explicat la seva feina a tots els turistes que els han volgut escoltar, han recollit i han girat cua per on han vingut. Fins el proper bolo!

El senyor Guillem, a banda de ser propietari del càmping i magnífic amfitrió de l´exèrcit i de la Guàrdia Civil, és el número dos del PDeCAT a l´ajuntament de l´Escala, un partit que a través de les institucions que controla està declarant les comarques de Girona lliures de militars. Vet aquí la Convergència més genuïna i reconeixible: primer, el patrimoni i, després, la independència. Com es diu això, doctrina Baiget?