He llegit LQR: la propaganda quotidiana, un llibre d´Éric Hazan, cirurgià, escriptor i editor francès. Aborda el lèxic de polítics i economistes, de la publicitat. De patent liberal, la LQR (Lingua Quintae Respublicae) neix durant els 60. El Nou Ordre Mundial estrenava un llenguatge justificador. De la mateixa manera que el III Reich es va dotar d´un vocabulari percudiu per entrar a la sang dels alemanys, la LQR és una sonsònia transversal que descriu les virtuts de les nostres nacions contemporànies.
La sorra de la parla quotidiana s´acumula a frec dels murs des d´on es proclama la llengua oficial. La llengua de la tribu és tosca i vivaç, va d´avall en amunt, neix del xoc entre la realitat i el desig. La llengua de la polis, en canvi, la LQR segrega expressions que s´escolen de dalt a baix i donen cobertura als gestors. Tot d´una ens trobem envoltats de «sinèrgies», de «postveritats», de «multi-coses» i de «moments històrics». Un llenguatge, diu Èric Hazan, que té la missió de pacificar el galliner, amb idees-mare com «societat civil», «bona governança», «emigrats de segona generació». També atemoreix, amb pensades com «islamisme radical» o «armes de destrucció massiva», o permet l´autocrítica amb tàndems com «pensament únic» i «danys col·laterals».
Els organismes de control i gestió són els adalils del capitalisme neoliberal. Els desplaçaments terraqüis gegantins, la cassussa i el malestar de barriada serpentegen a les portes de totes les ciutats occidentals, extramurs d´un somni emparaulat pels publicistes. Intramurs, però, la LQR també actua de vernís protector. En el pla dels encanteris, elimina diferències. Un desgraciat de Miralsot i un matat de l´Eixample poden pensar, a l´uníson, que tots dos provenen d´uns «orígens humils». Poden brandar el pedigrí d´haver-se guanyat a pols el sostre, la feina i els galons, malgrat que la mare d´un amb prou feines sàpiga escriure i la mare de l´altre sigui mestra de primària. Victòria de la LQR.
Enllà d´això, la llengua de la tribu no calla ni sota l´aigua dels refugiats. I s´empesca expressions que obliguen els gestors a dissimular un plus. D´uns anys ençà, arran de la crisi, a les ciutats s´esdevé una escabetx social d´envergadura. Alguns són foragitats per l´encariment de les cases i per la precarització del treball. Gent nova, amb possibles o sense, fa de carn de canó d´aquesta guerra soterrada. I els damnificats s´han tret «el dret a la ciutat» de sota l´ala. L´expressió, eficaç per difosa, inclou el desig de viure on es vulgui amb un mínim de dignitat. No té res a veure amb demanar xalets per a tothom i per norma es reclama en indrets o depauperats o carn de l´especulació. Però des de dalt, o des del periodisme que en el fons aprova la gestió, ja se´ls està dient que aquest dret no existeix. No es recull enlloc i atempta contra l´èpica del self-made man, una expressió típica de la llengua dominant als EUA. Se´ls diu, en resum, que s´hi posin fulles, apel·lant a un altre clàssic de la LQR patriotarda, que resa: «sempre ha estat així, nois».
