Ara que el senyor Pedro Sánchez, victoriós i flamant Secretari del PSOE, ha desenterrat el concepte «España plurinacional» i l´ha inclòs en el programa d´actuació política aprovat en el darrer Congrés Nacional dels socialistes, m´han vingut a la memòria els pensaments i els anhels demòcrates que vivíem en els temps del que s´ha anomenat «transició espanyola», en què tot estava per fer i tot era possible.
Un bon testimoni escrit de les inquietuds democràtiques fou la sortida d´una col·lecció de divulgació política, popular, de les dites «edicions de butxaca» que l´editorial La Gaya Ciencia va llançar al carrer, amb títols tan didàctics com suggerents, introduïts amb «què és...» o «què són...» Las izquierdas, Las derechas, La democracia, El capitalismo, El comunismo, El socialismo, Los fascismos... Fou una trentena de llibres, que ens instruïen i ens ajudaven a afrontar-nos amb coneixement a la nova etapa política que albiràvem.
Certament, foren de gran ajuda. Tanmateix el que m´interessa ressaltar són els dos exemplars dedicats als Nacionalismos, escrits per Carlos Sáenz de Santamaría (no sé si és de la mateixa nissaga de la Soraya o del Tinent General, flagell d´ETA, però sí que estic segur que les seves idees polítiques sobre l´organització territorial de l´Estat espanyol estan a les antípodes dels seus homònims).
Quin era el pensament de l´oposició demòcrata sobre els nacionalismes?
Recordem que l´any 1976 de l´edició del llibre, tot just mort el general Franco (20/11/1975) i proclamació del rei Joan Carles (22/11/1075), fou l´any de la dimissió del President de Govern, Carlos Arias Navarro, i del nomenament d´Adolfo Suárez, que comença a tenir contactes amb els diferents partits polítics, aleshores il·legals, que porten a les Corts franquistes la nova llei fonamental -la vuitena- per a la «Reforma Política» que culmina amb el Referèndum (15/12/1976) i les eleccions democràtiques el juny de l´any posterior. Anys que per damunt de la por que havia imposat el franquisme, hi havia la il·lusió, fornida d´esperances d´una Espanya nova, que esborrés de la fratricida història espanyola els prejudicis, esdevinguts estigmes contra els comunistes, els catalanistes i els «judeo masónicos».
El pensament demòcrata, registrat en el llibre del que us en faig un tast (evidentment, traduït al català), és un repte per als veritables demòcrates d´avui i, com a tal, un camí per recuperar l´esperança:
«...Amb certa freqüència es parla que el problema nacional i regional ha assolit uns límits d´exacerbació difícilment tolerables. Aquest plantejament és injust, perquè avui hem de comprendre que el que s´ha exacerbat i que se segueix exacerbant és el centralisme que ens ha imposat l´oligarquia financera i terratinent, amb la finalitat de controlar millor els ressorts de l´aparell de l´estat. És precisament aquesta oligarquia la que hem d´acusar de centralisme i no els castellans, com a vegades es fa de manera impròpia, injusta, simplista o interessada. És precisament aquesta oligarquia la que hem d´acusar de «separatista», tota vegada que ella és la que amb la seva estretor de mires centralistes pretén fomentar la insolidaritat i l´enfrontament entre els pobles d´Espanya, quan veu que no els pot imposar la seva «unificació» indiferenciada. Creiem que és imprescindible que totes les forces democràtiques i el poble en general comprenguin el caràcter autèntic d´aquest ressorgiment del sentiments nacionals....
...Reconèixer formalment l´existència del problema nacional no serà suficient de cara al futur Estat democràtic. Les declaracions pomposes, senzillament, no anul·laran la realitat d´un sentiment nacional frustrat...
...No podem eludir aquí la necessitat d´analitzar les raons per les que pensem que cap reformisme resoldrà aquest greu problema i per què l´interès de les nacionalitats i també de les regions està en la ruptura democràtica...
...Així, creiem que la ruptura democràtica ha de coincidir amb el reconeixement per a Catalunya, Euskadi i Galícia dels principis i institucions dels Estatuts de 1932 i 1936 pels seus respectius pobles... Aquest reconeixement contribuirà a estrènyer la solidaritat i la unitat, en la pluralitat, dels diferents pobles de l´Estat espanyol i dels òrgans de govern de Catalunya, Euskadi i Galícia.
Es pot objectar per què no es concedeixen d´immediat iguals drets a la resta? Són en realitat coses diferents, no perquè no puguin tenir objectivament la mateixa qualitat de nacionalitats o, en el seu cas, de regions amb dret a estatuts autonòmics especials, no perquè no se´ls reconegui un dret a l´autonomia, sinó perquè a Catalunya, Euskadi i Galícia ja ha existit una votació popular i democràtica que ha sancionat formal i històricament uns fonaments autonòmics mínims que foren suspesos simplement per decrets llei, perfectament anul·lables.
...En el marc de la Constitució que s´elabori lliure i democràticament, s´haurà de reconèixer el caràcter plurinacional de l´Estat espanyol i el reconeixement que Catalunya, Euskadi i Galícia, igual que altres possibles nacionalitats, puguin exercitar en el futur el seu dret a l´autodeterminació....»
Veieu com el pensament demòcrata expressat per Carlos Sáenz de Santa María està a les antípodes de Soraya Sáenz de Santamaría? El líder de Ciutadans, quan implora «l´esperit de la transició» per afrontar la problemàtica situació política actual, té en compte el que pensaven molts demòcrates de la transició referent als nacionalismes? I Pedro Sánchez, líder dels socialistes que s´ha apressat a fer front comú amb el PP i Ciutadans contra el referèndum, anunciat pel Parlament i Govern de Catalunya, com queda la seva visió «d´Estat Plurinacional», comparada amb la visió demòcrata de la «transició».
Perquè m´entenguin una mica millor, faig l´analogia de l´obra de Lope de Vega quan diu «¿Quién mató al Comendador? Fuenteovejuna, señor!», dient «Qui ha matat les il·lusions i anhels dels demòcrates de la transició que dipositaren en la construcció d´un nou Estat plurinacional? Que cada lector s´ho respongui; jo ho tinc clar!
