El 22 de maig de 2017 es batejava un projecte polític impulsat per Ada Colau i Xavier Domè-nech amb el nom de Catalunya en Comú. El nou partit englobava Barcelona en Comú, ICV, Equo i Esquerra Unida. Al seu ideari polític s´hi troben frases exquisides com: «Som com tu, som gent comuna, dotant-nos d´una nova eina per a construir una Catalunya en Comú». I pel que fa al procés sobiranista, predomina l´ambigüitat: «El poble de Catalunya té dret a decidir el seu futur en tots els àmbits. Som municipalistes i internacionalistes; apostem per la fraternitat entre pobles».
A partir d´aquestes premisses, era lògic que la coordinadora nacional de Catalunya en Comú, reunida dissabte passat a Terrassa, «decidís no decidir» sobre el referèndum de l´1 d´octubre. En el debat previ s´havien evidenciat diferents opcions al voltant de la qüestió nacional: «participar sense participar», participar activament i no participar. Al final, el comú denominador de la indefinició, proposada per la direcció, es va imposar.
És a dir, participaran en el referèndum «entenent-lo com una mobilització», però, ara per ara, no faran una crida a la participació.
Com lliga, tot això? Si no criden a mobilitzar-se per anar a votar, a quina mobilització es refereixen? A manifestacions en contra de les resolucions dels tribunals o del govern central prohibint la celebració? Incompliran, doncs, la Constitució i l´Estatut? Acceptaran només les lleis aprovades de pressa i corrent, amb nocturnitat i traïdoria, pel Parlament de Catalunya?
De fet, els «comuns» s'enfronten a la paradoxa de participar i alhora no acceptar el referèndum tal com està dissenyat. El resultat és inversemblant i contradictori. Si volen conservar els electors de les classes populars colpejades per la crisi, l´equidistància és una fugida cap endavant, quan la juguesca és la separació d´Espanya.
En canvi, l´alternativa del boicot és una resposta d´esquerres a la farsa del referèndum. Per més que els «cupaires», uns «anticapitalistes» devaluats convertits en les crosses de JxSí, acusin els «comuns» d´anar contra el procés.
És a dir, el debat no radica en si és il·legal, que ho és. El quid és, tant si es fa com si no es fa, que no és democràtic. Sense unes garanties mínimes, si es guanya per un sol vot, hi haurà secessió. Doncs ja s´ho faran!
Una esquerra alternativa hauria de defensar el boicot actiu, que qüestionaria la legitimitat d´una declaració unilateral d´independència.
Xavier Sardà ja s´ha pronunciat: «No votaré perquè se cessa el discordant, es persegueix el diletant i s´excomunica el discrepant. No votaré perquè no vull que em salvin ni creients ni entusiastes, ni vehements ni capitostos, ni emancipadors ni filantrops».
D´acord!
