egons els cronistes més especialitzats, l'actual president del Tribunal Constitucional està decidit a aconseguir que tantes sentències com es pugui es dictin amb el vot unànime dels magistrats. No li agrada llegir a la premsa que el tribunal es va mostrar dividit en aquest o aquell tema, o que els analistes s'entretinguin més en els vots particulars dels discrepants que en el cos principal de la resolució. I aquest propòsit l'aplica especialment en tot el que fa referència al contenciós entre el Govern central i la Generalitat de Catalunya. Té la ferma voluntat de no mostrar cap esquerda on es puguin agafar els perjudicats pel veredicte. La resta del tribunal està globalment d'acord amb aquest objectiu, i s'esforça a trobar posicions intermèdies allà on es detecten diferències. Aquesta orientació provoca que els ponents, que són els magistrats encarregats de proposar la redacció d'una sentència, dediquin tant d'esforç a estudiar jurídicament a qui s'ha de donar la raó en el conflicte que els ha tocat, com a sondejar el parer dels altres magistrats i a buscar la posició que porti a la votació unànime. I això significa que quan alguns magistrats creuen que cal admetre una demanda i uns altres que cal rebutjar-la, i no es posen d'acord, el ponent acaba buscant un camí d'entesa pel sistema de donar una mica de raó a cada part. Admetre la demanda amb condicions, o rebutjar-la només parcialment, en una mena de resolució salomònica. El resultat, de vegades, costa d'entendre des de les llums profanes dels simples mortals.
Prenem, per exemple, les resolucions a diversos contenciosos sobre política lingüística de la Generalitat. En una, el tribunal diu que és constitucional l'article del Codi de Comerç que reconeix el dret del ciutadà a ser atès en català, però afegeix que la Generalitat no podrà imposar sancions per l'incompliment. Ja saben: «Un tallat. Perdone? Un tallat. Perdone?». Et reconeixen el dret però t'aguantes si te'l trepitgen. L'altra: és constitucional que la Generalitat determini una quota de doblatges de cinema al català, però és «exagerat» que sigui del 50% i és «proporcional» que sigui del 25%. A veure, la Generalitat pot fer-ho o no? Doncs si pot, deixeu-la i ja està. Però aquest ball de xifres és una concessió als que volien una sentència totalment negativa. I el resultat és una cosa estranya, en què el tribunal es posa a fer la feina del legislador o del governant, que és qui té els elements per determinar quotes.
