Fa molt de temps que caminar pels carrers d'algunes ciutats s'ha convertit en un esport de risc. A Girona, per exemple, passejar pel centre exigeix la màxima concentració; no fer-ho significa viure exposat a trobar-se de cares amb el gilipolles de torn, amb el company de feina que no calla ni quan dorm i que a sobre és de l'equip de futbol que no suportes, o amb el teu cunyat. I el pitjor de tot és haver-hi de parlar, clar. En efecte, cada vegada és més important tenir les zones de vianants habituals ben memoritzades, per si en qualsevol moment és de vital importància esmunyir-se pel primer carreró que trobem o amagar-se rere una cantonada salvadora. Altres vegades, però, aquests mateixos personatges insofribles t'acaben trobant igualment sense deixar-te gaire marge d'escapatòria. Per tot això és molt important, a banda de tenir estudiat el terreny, saber mantenir l'estat d'alerta, saber transitar com el ninja conscient que sap que el perill mai descansa i pot aparèixer del no res. I també tenir el mòbil sempre a mà per col·locar-lo ràpidament a cau d'orella si és necessari. Estratègies com aquestes et poden salvar la vida. Literal.

Si et despistes, un dels col·lectius més perillosos que et poden abordar pel carrer sense cap mena d'escrúpol és el dels captadors de socis d'ONG. Aquesta mateixa setmana, sortint de l'estació de Renfe, vaig veure venir els de Metges sense fronteres, per sort, amb temps suficient com per a desenfundar el meu mòbil a l'estil William Munny. Fer veure tot seguit que tenia una conversa amb un venedor de Jazztel, amb insults i improperis inclosos per fer-ho tot plegat una mica més versemblant, va ser fàcil; no vaig sortir a un episodi de La Riera perquè sí, jo. El cas és que gràcies al meu mestratge interpretatiu vaig aconseguir salvar el perill, tot i que, de retruc, l'agent comercial va reorientar la seva fúria cap al pobre desgraciat que caminava alegrement pel meu costat. Unes quantes passes més enllà, segur d'haver esquivat els letals tentacles de l'abducció comercial, vaig mirar enrere i vaig veure aquell pobre home implorant per la seva llibertat, argumentant en va i amb llàgrimes als ulls que ell ja era soci del Girona FC. Des de llavors no hi ha dia que no em desperti suat i em posi a donar cops de cap a la paret per mirar de mitigar el dolorós record d'aquella mirada humida, ferida, fràgil, òrfena d'un auxili que el destí li va negar. L'horror, l'horror...

El que no entenc de tot això és per què moltes ONG, amb objectius molt lloables totes, o no, adopten actituds de captació de socis tan agressives, forçant el seu personal a una quota mínima. Dubto que amb aquests mètodes de pàrvuls del màrqueting aconsegueixin gaire correspondència positiva i sincera. Perquè a sobre, molts d'ells actuen com cobradors de morosos, i tant per tant, si almenys els veiés embotits en disfresses de goma escuma, a canvi d'un selfie potser em deixaria entabanar.