Des del primer moment en què va accedir al càrrec, Carles Puigdemont ha estat sol. L'exalcalde de Girona i actual president de la Generalitat no tenia suports suficients ni al Govern ni al partit. Molts dels consellers li van venir imposats per la mateixa curiosa situació que el va portar al càrrec. Els d'Esquerra els decidia Oriol Junqueras; els independents, els pactes entre els partits de Junts pel Sí i els de CDC, Artur Mas. Aleshores es va fer el seu petit equip a Presidència, envoltant-se de persones de la màxima confiança i va tirar pel dret. Aquella decisió la vaig trobar encertada perquè, davant del dubte de si seria un faldiller de l'anterior president, va optar per fer el que tothom entenia que se li havia encarregat. Ara la situació s'ha tensat d'una forma que la majoria no podíem intuir fa 18 mesos i aquella solitud que quedava amagada a l'opinió pública perquè qui dies passa, anys empeny, ja és una evidència galopant. Fa la sensació que tots plegats estem enmig d'una goma de pollastre gegant que s'ha anat estirant, estirant i que està a punt de trencar-se. Junqueras, finalment ha jugat alguna carta i li ha imposat canvis; Mas ha intentat tornar-li la jugada per no fer de faldiller i el partit continua d'esquena al Govern perquè no sap on camina. I Puigdemont ha tornat a tirar pel dret, malgrat estar més sol que mai.
