Vaig participar en l´edició de Catalunya, One Nation, Two States: An Ethnographic Study of Nonviolent Resistance to Assimilation. De l'antropòleg nord-americà Alexander Alland Jr., en col·laboració amb Sonia Alland, es tracta d'una recerca sobre la pervivència de la cultura catalana als enclavaments transfronterers de Cervera i Portbou.

Quan s'investiga un grup humà culturalment allunyat del nostre, la primera qüestió és entendre per què se sent grup. Què ho fa, que marqui els límits de la comunitat? Quines idees enfila, per justificar el perímetre? Obliga gaire els agregats a militar o, pel contrari, amb quatre drets i deures ha aconseguit que més o menys tothom combregui? El llibre que cito parla de la Nova Cançó, de costums gastronòmics i festius, del Pujol d´abans de la confessió, de símbols, de la llengua i doncs, i d´un sediment històric prou verificat.

La paradoxa és que venint de fora, observar una tribu permet endur-se'n una idea plausible sobre quin peu calça, tot i que sempre serà pintoresca. El que de debò costa, és fer l´exercici des de dins. Un motivat que se senti català de cap a peus ho tindrà francament complicat per escatir, si vol ser objectiu, quins trets culturals, econòmics i polítics envernissen la identitat catalana. Joan Fuster deia que «Ni l´Esperit Sant ni vostè ni jo, ni don José Ortega y Gasset, sabem què és una nació».

La identitat és una murga. En nom d'ella s´han comès tots els crims. I també ha donat cobertura a la tossuderia d'alguns pobles sotmesos, sovint tancant-los en un costumari tristíssim, d'aquí que els indis apugin la quota d'emplomallats i tam-tams i després passin el platet.

És evident que la identitat, en mans del poder es pot convertir en l'engrut que fixa cervells i peus. Com a català hi ha dies que me la voldria raspar; d'altres em posa la pell de gallina, de grat. Però en mans de l'usuari bàsic, la identitat tan sols és una estratègia per donar un polsim de sentit a la vida. Enllà dels valents que diuen no necessitar-la mai (quina forma de la fe més curiosa), la identitat ajuda a suportar els exilis (interiors i exteriors), facilita el contacte amb els altres. O esdevé la llavor de la bogeria, si els anorreats la converteixen en folklore.

Els Alland no van entendre que hi ha catalans irredempts, com jo, que no reivindiquem gaire la cultura souvenir, de la resistència pacífica que van inventariar, perquè ens sembla una modalitat de l'esclavisme quan es branda enfora. Gent que no escoltem Raimon, no ballem sardanes. Persones que no frisem ni pels calçots, ni pel folre amb manilles. Individus tirant a llisos, que vivim d'esquenes al Canigó, ens concretem poc en les notes de la catalanor oficial. Ara no pensin ni en el blasme ni en l´autoodi, si els plau. Subjectes, en tot cas, que les amenaces espanyoles han acabat de convertir en independentistes furibunds i que ens diem: aquesta vegada no passaran. O es pensaven que tocant el moll de l'os, per comptes d'urnes la tribu encarregaria encara més espardenyes de betes?