El pròfug del Puig d'en Roca

"Allà fora no hi ha lloc per a ell (...) Tampoc n'hi haurà per a nosaltres quan arribem a vells"

16.07.2017 | 16:06

Sento ganes de tapar l'alarma antifugida de la seva polsera amb paper d'alumini, com fan els lladres dels supermercats amb les alarmes de les begudes cares, i deixar que se´n vagi, convertint-me en còmplice de la seva fugida. Llavors l'estaria assassinant: en Joan no té on anar.

Són les vuit del matí al Centre d'Acollida Sociosanitari del Puig d´en Roca de Girona. L'hora assenyalada perquè en Joan, de 84 anys, camisa a quadres i pentinat a la gomina, comenci l'intent de fugida de cada dia. Prepara precipitat una maleta amb la seva roba. Si surt ara, arribarà a Susqueda a temps per dinar. Marxa sense acomiadar-se. A la taula de la sala d'esbarjo els mateixos de sempre, asseguts allà, sense parlar, mirant sense veure un episodi del Discovery sobre el planeta Mart.

Al passadís es creua amb l'arquitecte i el pintor. El primer era l'arquitecte en cap de l'ajuntament de Girona; el segon, un reconegut pintor les obres del qual van saber compartir galeria amb Chillida i Antoni Tàpies. Ara, en aquell lloc, en aquell indret, el passat ja no compta per a ells, ni tan sols ho recorden. En sortir per la porta sona l'alarma. És la polsera antifugida. Si li hagués col·locat l'alumini a sobre, m´imagino una cosa així com el braçalet de Wonder Woman, hagués aconseguit escapar. Les infermeres el retenen i el condueixen a l'interior amb paraules conciliadores que no treuen rudesa a l'assumpte. «No pots anar-te´n, Joan, ja saps que ets aquí pel teu bé». La casa a la qual vol escapar ja no existeix, la seva dona ja no és en aquest món, no existeix la societat en la qual va viure, ni la seva família, només existeixen ells, això sí, i aquesta confusió perpètua que és la seva memòria. És com si l'haguessin llançat en paracaigudes a Mart, el del Discovery, i no pogués escapar d´'allà. Un planeta solitari, ple de miratges.
A la planta no només hi ha gent gran, sinó persones que no poden valer-se per si mateixes. El seu pas pel Centre d'Acollida és transitori. Una vegada que acabi el període de temps estipulat, tornaran a casa seva. On anirà en Joan?, em pregunto.

A més de la dona del pintor, el fill de l'arquitecte són les úniques visites dels interns. Sembla mentida que amb només traspassar una porta, una realitat tan diferent xoqui amb un. En Joan m'observa com si sol·licités la meva complicitat. Allà fora no hi ha lloc per a ell i una mica en el profund del seu ésser, aquella part del seu subconscient que inventa una casa on anar, ho sap. Tampoc n'hi haurà per a nosaltres quan arribem a vells.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema