Els esdeveniments de les darreres hores deixen ben palès el desconcert existent en el govern català. Segons diuen des de l´entorn del PDeCAT, el vicepresident Junqueras no vol assumir tot sol la responsabilitat del referèndum del dia 1 d´octubre i ha exigit que els consellers signin tots els documents que caldrà redactar per poder preparar les urnes.

El líder d´ERC va de guanyador com les enquestes reflecteixen i, davant dels nous reptes, amb peus de plom. És per això que va posar Puigdemont contra les cordes, tot exigint-li dimissions de membres del govern del partit del president. I aquest, com a bon escolanet, li va fer cas, i va despatxar alguns companys als quals Junqueras havia fet la creu. Evidentment, de republicà no se´n va cessar cap, atès que com a independentistes de soca-rel estan disposats a donar la vida si cal. Estem en uns moments en què cal posar-hi una mica d´èpica per tenir el personal, que vol dir els electors, entretingut.

Puigdemont ja ha anunciat que no pensa ser candidat en unes futures eleccions. Això és del tot respectable, però la seva manera de fer d´aquests dies fa pensar que difícilment el PDeCAT trobarà un cap de llista amb unes mínimes garanties d´èxit. Ha servit en safata el triomf electoral al seu vicepresident en una contesa catalana, però a la vegada ha condemnat a la mort política a molts alcaldes de l´antiga Convergència, sobretot de poblacions mitjanes i grans.

Ja veurem com acaba el naufragi convergent, però els hooligans de l´independentisme no són capaços de veure que a casa nostra de moment els secessionistes no arriben ni al 50%, per la qual cosa tot fa pensar que el govern allò que realment vol és provocar els de Madrid, sortir per cames i ja ho arranjarà en Junqueras com a president. Aquests tics autoritaris que es desprenen del govern de la Generalitat fan molt de mal, no només a un determinat partit polític que durant molts anys fou hegemònic, sinó a tot el procés. L´èxit de la Convergència d´en Pujol fou haver sabut jugar el paper de pal de paller i abastar la centralitat política del país i moltes sensibilitats diferents, però sempre amb un substrat nacionalista. Ara les posicions s´han radicalitzat i cal ser independentista per damunt de tot. La resta, no té interès.

Els propers mesos seran intensos i la sagnia continuarà al PDeCAT, mentre Junqueras es continuarà engreixant de votants que prefereixen l´original a una còpia defectuosa. De moment, Rajoy no vol entrar al cos a cos i sap que el carreró català no té sortida possible. Només des de l´acord es podia pensar en un referèndum i sembla impossible que arribi. A més cal afegir-hi que el govern català no té cap suport internacional, que el Parlament està dividit i que al carrer no hi ha una demanda unànime d´independència.

En el fons hi ha un greu problema: avui Catalunya no té referents polítics de prestigi que puguin ser capaços de capgirar aquesta situació. I això hauria de fer reflexionar a més d´un, atès que a Madrid ha existit molta feblesa i sense anar més lluny el PP va governar gairebé un any en funcions i avui, en no gaudir de majoria, perd moltes votacions a les Corts. El camí cap al referèndum s´ha fet llarg i l´1 d´octubre arribarà i al final sabrem com acaba aquesta aventura. Però actuar contra l´estat de dret tindrà greus conseqüències, que no afavoriran en res els ciutadans.