L OCDE, el BCE i, fins i tot, la ministra Fátima Báñez, pregonen que és l´hora d´augmentar els salaris. S´han passat del neoliberalisme al keynesianisme? Reconeixen que les disminucions salarials han provocat un augment de la desigualtat?

Res d´això. Ni penediment ni propòsit d´esmena. Simplement han vist l´orella al llop! Saben que si es trenca el «cercle virtuós» entre producció i consum, o venda i compra, la recessió trucarà a la porta novament. Si no hi ha qui compri, no hi ha venda. Si no es produeix, s´acomiaden treballadors i les empreses se´n van a can Pistraus. Una lògica que es repeteix en cada crisi i que els bruixots volen solucionar amb baixades dels salaris.

No són conscients que amb una millora del poder adquisitiu dels assalariats s´activaria el consum intern de les famílies o repuntaria l´estalvi (que el març del 2017 és del -3,4% de la renda disponible, 2,9 punts inferior a la del primer trimestre de l´any anterior).

També augmentaria la recaptació de l´IRPF, donat que el 86% del total recaptat provenia de rendes salarials l´any 2015.

Cal esmentar que el creixement del PIB dels darrers anys s´ha basat en la millora de les exportacions i la devaluació salarial (treballar igual per menys diners o treballar més hores pel mateix sou). És a dir, una bona part de l´increment del PIB s´ha produït a costa de la disminució de la renda per càpita dels assalariats.

En altres paraules, l´augment de la productivitat s´ha fonamentat en dràstics ajustos salarials en comptes de noves inversions, tecnologia, innovació i formació.

Ara, quan es parla d´incrementar els salaris torna a sonar la vella cantarella de vincular els salaris a la productivitat. Prudència, demanen la patronal, el Banc d´Espanya i tota mena d´institucions vinculades al dogma neoliberal.

Prediquen que si els salaris augmenten per damunt de la productivitat es condemnarien moltes empreses a perdre diners, acomiadar treballadors o a tancar per no poder garantir el nivell de competitivitat de productes i serveis.

Continua vigent aquest axioma en un món globalitzat?

En un excel·lent article de Joan M. Esteban Marquillas, professor d´Investigació de l´Institut d´Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC), titulat «Capitalisme global i desigualtat econòmica», se cita un treball de Simcha Barkai, de la Universitat de Chicago, que analitza la distribució funcional de la renda. La conclusió és demolidora per a les tesis neoliberals: «del 1984 al 2014 els beneficis empresarials han passat del 12% al 16% del PIB». Un augment extraordinari que s´explica perquè «cada cop hi ha menys competència efectiva entre empreses i això permet beneficis que en un mercat competitiu no existirien».

Més clar que l´aigua.