Néixer sense estómac

18.07.2017 | 06:30

Les bústies de Correus són el subconscient dels carrers. Ho eren almenys quan la gent escrivia cartes. Solien ser a les cantonades perquè la cantonada és un punt de referència emocional. De manera que passaves per davant del bar, de l´estanc i en arribar a la fleca ensopegaves amb la bústia. Una bella escultura groga al mig de la vorera. En el seu interior es barrejaven les cal·ligrafies més aspres amb les més delicades. Benvolguts pares, espero que en rebre aquesta us trobeu bé, jo estic bé gràcies a Déu. Aquesta era la fórmula amb la qual començaven milers i milions de cartes, perquè llavors tothom estava separat dels pares. A partir d´aquesta salutació, s´accedia un rosari de calamitats o descalamitats que en general s´enumeraven amb bon pols narratiu. A la mili vaig fer d´escrivent de companys analfabets que tenien instint per al relat. Vol dir-se que eren illetrats, però no incultes.
Doncs bé, un passava al costat a la bústia com qui passava al costat d´un arbre, sense pensar en les arrels de l´arbre ni en el contingut fosc de la bústia. De vegades, era un mateix qui dipositava la carta i llegia després les hores de recollida per calcular quant trigaria a arribar a destinació. Perquè estava escrit que arribaria. Hi ha tota una mitologia al voltant d´aquest assumpte: cartes que van arribar quaranta anys després de ser tirades, quan el destinatari i el remitent eren morts. El destinatari i el remitent, morts o no, romanien units per llaços invisibles que travessaven l´oceà o comunicaven un extrem del món amb l´altre. Recordo haver fantasiejat amb la idea que totes les bústies de correus de l´univers es comunicaven per túnels subterranis a través dels quals les cartes anaven d´un lloc a un altre de la Terra.
Això ve a tomb que a Avilés, segons publica La Nueva España, acaben d´obrir una oficina postal en la qual no hi ha bústia. Però això és com néixer sense estómac, o sense intestins, amb tot el que metaforitzen aquestes vísceres. Una oficina de Correus sense entranyes, podríem dir. Em pregunto d´on ve (fins i tot a on va) l´arquitecte capaç d´un oblit d´aquest calibre. La gent es queixa, és clar, jo crec que més que pel que la bústia soluciona, pel que significa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema