El balcó -com el púlpit- és el lloc buscat pels conductors de masses per fer arribar al poble pla la notícia dels grans esdeveniments, les grans decisions, les grans idees, o les grans amenaces.

D'alguna manera, el balcó -com el púlpit- estableix simbòlicament la jerarquia que l'ordre social predetermina en cada moment històric; és a dir, els que manen a dalt i els que han d'obeir a baix, al carrer i aplaudint. Quan passa al revés i els de baix pugen al balcó per fer fora d'allí als pocs que ocupaven aquesta posició de predomini, estem davant d'un fet revolucionari.

Tal com va passar a Romania el 21 de desembre de 1989 quan una multitud enfurismada es va rebel·lar contra el dictador comunista Ceausescu que havia sortit a la balconada de la plaça principal de Bucarest per calmar els ànims després de la revolta de Timisoara. Quatre dies després d'aquest incident, el conducator («conductor») per excel·lència i la seva esposa van ser passats per les armes.

Sortir al balcó quan no està clara la sintonia amb els de baix té el seu risc. Aquests dies s'especula entre nosaltres sobre qui traurà el cap al balcó de la plaça de Sant Jaume a Barcelona per proclamar el 3 d'octubre la independència de Catalunya i l'obertura del procés constituent de la nova República Catalana. Almenys aquest és el protocol establert si hem de donar credibilitat a les declaracions del president de la Generalitat, senyor Puigdemont, sobre el calendari polític sobiranista. Ara bé, sobre l'efectivitat pràctica d'aquest anunci hi ha seriosos interrogants. Uns de derivats de la relació de forces entre les posicions enfrontades; és a dir l'Estat espanyol i els independentistes. I altres de les tristes experiències d'un passat no tan llunyà.

Sense remuntar-nos molt més enrere en el temps, el 14 d'abril de 1931 Lluís Companys i Francesc Macià van proclamar amb una diferència d'hora i mitja, primer la República i després l'Estat català, una situació alegal que va durar uns pocs dies després de la promesa de redactar un Estatut d'Autonomia. I també ho van fer des d'un balcó de la plaça de Sant Jaume. Tres anys més tard, el 6 d'octubre de 1934, en aquest mateix escenari, Lluís Companys va proclamar la República Catalana, una declaració que va donar pas a la intervenció de l'Exèrcit per ordre del president del Govern de la República espanyola. Va haver-hi 46 morts i tres mil detinguts entre ells els dirigents secessionistes. Acabada la Guerra Civil, Companys va ser detingut a l'exili francès per la Gestapo i lliurat a les autoritats franquistes que el van afusellar al castell de Montjuïc.

Haurien de passar 37 anys perquè el 23 d'octubre de 1977 sortís al tantes vegades esmentat balcó, el president de la rescatada Generalitat, Josep Tarradellas, per dir una cosa òbvia: «Ja soc aquí». I allà mateix, el 31 de maig de 1984, va fer palesa la seva indignació Jordi Pujol per haver estat implicat en el cas de Banca Catalana, amb suposades males arts. Un Jordi Pujol al qual les bases del PP (« Pujol, enano, habla castellano!») van voler humiliar davant del balcó de Gènova abans que Aznar s'adonés que només podia assegurar-se el Govern «parlant català en la intimitat».