El mes de juliol de 1997 va ser pròdig en emocions. El dia 1 va ser alliberat Ortega Lara i el 13 d'aquell mateix mes es va produir l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. El primer d'ells, funcionari de presons i militant del PP, va ser alliberat després d'un llarg segrest a càrrec d'ETA que exigia al Govern per tornar-li la llibertat el trasllat dels presos de la banda a presons del País Basc. I el segon, regidor del PP a l'Ajuntament d'Ermua, va ser assassinat de dos trets al cap després d'haver transcorregut 48 hores segrestat sense que el Govern que presidia Aznar s'avingués a decretar el trasllat dels presos de la banda a presons del País Basc. Hi ha qui interpreta, com Mayor Oreja, que era llavors ministre de l'Interior, que el segon dels crims va ser una venjança pel fracàs de la primera operació, i que des del minut u va saber que no es podia fer res per impedir el que ell defineix com un «assassinat a càmera lenta». Entre altres coses, perquè el Govern no havia de cedir davant un xantatge que seria interpretat pel món abertzale com un signe de debilitat. En qualsevol cas, això forma part del joc subterrani que només interessa la classe política en exercici. Però el comú de la gent (entre la qual m'incloc) els va veure, i els va patir, com dos actes de despietada crueltat. La pal·lidesa atònita de la cara d'Ortega Lara, quan emergia del forat on va ser enterrat en vida, i la seva extrema primesa, són una imatge que mai oblidarem. Més encara, després d'haver vist les miserables condicions en què els seus carcellers l'havien mantingut durant 532 dies. I una cosa semblant, però més depriment encara, vam sentir en conèixer l'assassinat de Miguel Ángel Blanco, que va causar una commoció nacional com poques vegades s'havia conegut. La mort del regidor, d'origen gallec, i les circumstàncies tràgiques en què es va produir, van donar pas al que es va anomenar l'«esperit d'Ermua», que va voler simbolitzar una fugaç unió dels partits polítics respecte de la lluita contra el terrorisme. Després de la mort de Miguel Ángel Blanco, encara es van haver de comptabilitzar uns altres 62 morts en atemptats, l'últim d'ells fa set anys, després de l'anunci unilateral per part d'ETA del cessament definitiu de la violència. Per això mateix, resulta lamentable que hàgim tornat a ficar els morts, i a la seva memòria, en el debat polític. Com acaba de passar a Madrid, on l'alcaldessa Manuela Carmena va ser insultada i escridassada en públic per no haver penjat del balcó municipal una pancarta en record de Miguel Ángel Blanco com pretenia el PP. L'alcaldessa, que va participar en els actes d'homenatge a la seva memòria i de la resta de víctimes, argumenta que no s'ha de destacar a una víctima per sobre de les altres. A les tertúlies de la ràdio li van dir de tot i la vicepresidenta del Govern fins i tot va dubtar de la seva «sensibilitat humana». La senyora Carmena no és sospitosa de simpatia cap als terroristes, com diuen alguns bàrbars. Ella mateixa va ser objectiu del terrorisme d'extrema dreta, primer, i del d'ETA després en la seva condició de magistrada.