L'altre dia van detenir a Catalunya un grup de mafiosos italians que tenien cara de mafiosos italians. L'únic d'ells que vaig veure per la tele era un paio immens, piriforme, de catorze o quinze arroves, un d'aquells que poden eliminar algú pel simple procediment de seure sobre el seu cap. Semblava fins i tot que ho havia fet diverses vegades i és el cas que els veïns van alertar la policia perquè els sospitosos «semblaven mafiosos de pel·lícula». Se'l veia, el sospitós, més contrariat que trist. Realitat i aparença mantenen relacions tan complexes que solem quedar-nos amb una de les dues i ignorar l'altra.
No hauria de ser dolent semblar el que ets però, segons sembla, s'ha tornat perillós. Zaplana semblava l'anunci d'una sauna i alguns cuiners «tecnotremendos» ( Quim Monzó) semblen enginyers de superconductors al seu laboratori. El primer condemnat a presó indefinida revisable o com vulgui que els fabricants d'eufemismes hagin decidit anomenar la cadena perpètua, en canvi, és un paio que no només va trossejar les seves filles amb una radial sinó que, amb els parietals afaitats i una cresta arapahoe aixafada pel seu únic pol, hagués acovardit fins a la selecció de rugbi de Nova Zelanda, la dels crits maoris.
Dit això, ignoro el grau de sinceritat que pot oferir el poble sobirà quan diu que l'atur, la corrupció i la classe política (quina?) són les seves principals preocupacions, perquè sempre he pensat que els neguits són molt íntims (i intransferibles), es diguin treball, hipoteca o Mari Puri. George Orwell va treballar en una llibreria (entre una dotzena d'oficis) i deia que era relativament fàcil vendre llibres de Dickens o de Shakespeare. O la Bíblia, «que la gent sempre té intenció de llegir», però a la biblioteca de préstecs, on anaven els lectors de més fust, ningú demanava res que fes olor de clàssics, ni autors americans (per desagraïts amb l'imperi, suposo), ni contistes. El contista sempre sembla un autor vague o d'inspiració pesada i descoratjada.
