La Generalitat impulsarà la creació d'un clúster del sector turístic i abordarà la constitució d'un Pacte Nacional pel Turisme». Això diu el comunicat difós dimecres al vespre pel gabinet de premsa de la conselleria en la qual es troben incloses les competències de turisme. Amb contundència verbal, el nou conseller, Santi Vila, ha encetat el seu historial de declaracions sobre aquesta cada vegada més conflictiva competència que ara li toca tenir sota el seu nou càrrec. I ho va dir després d'una trobada del president de la Generalitat amb els que ells consideren «principals interlocutors de l'àmbit del turisme a Catalunya»: empresaris i representants sectorials de les diferents branques de l'àmbit del turisme, segons la Generalitat.

No puc estar-me de comentar algunes de les afirmacions del conseller després d'aquella reunió, l'objectiu de la qual diuen que va ser fer un seguiment de l'activitat del sector. Cal afegir que, donat el perfil dels assistents, les seves declaracions poden ser qualificades de molt políticament correctes amb els empresaris i no tant amb alguns governants de ciutats catalanes als quals va criticar tot dient que «seria un error molt greu jugar temeràriament amb el turisme, com fan algunes administracions a vegades». Segons la nota de premsa, el conseller d'Empresa i Coneixement ha advertit que «ens equivocaríem molt si deixem que es consolidi en l'opinió pública local i internacional la imatge que aquest país no estima el turisme». I va afegir que ha fet una crida a treballar conjuntament «per combatre les externalitats i reforçar les aportacions positives que fa l'activitat turística al país». La pregunta clau és... conjuntament amb qui?

En aquest punt, vull reproduir una frase sobre el turisme d'un gironí polèmic, però indiscutiblement gran escriptor i periodista: Josep Pla. D'ell, a més d'alguns llibres magnífics descriptius de les característiques geogràfiques de les nostres terres, tinc al meu arxiu una selecció dels articles que va publicar a la revista Destino. Uns articles que per raons biològiques no vaig llegir al seu moment però que vaig rescatar d'una hemeroteca. En Pla va deixat escrit, signat com José en aquells anys seixanta del segle passat i en una revista com la que he esmentat, que « cuanto más prosperidad turística tiene el país, más incómodo resulta vivir en él». Potser cal tornar a llegir la frase, publicada el 6 d'agost de 1966.

Torno a la nota de premsa. Diu textualment: «Vila ha recordat que Catalunya és un país industrial, 'però també turístic: un 14% del PIB està relacionat amb aquesta activitat'» i que «per això, el conseller ha advocat per 'vincular l'activitat turística a l'excel·lència, a la sostenibilitat ambiental i social, i a la qualitat'. En aquest sentit, la reunió ha aportat propostes per reforçar aquests valors i millorar en la definició d'un model turístic propi que ens singularitzi».

Com deia abans, semblen unes declaracions molt respectuoses amb les actuacions dels empresaris i sense prendre en consideració que l'excel·lència, la sostenibilitat ambiental i social, i la qualitat no es troben massa presents en les actuacions de molts empresaris turístics de casa nostra.

Per raons d'espai i si segueixo amb la benevolència del director i del responsable d'opinió d'aquest Diari deixo per a un altre article els meus comentaris sobre els temes de «d'impulsar la configuració d'un clúster del sector turístic» i «la voluntat d'aconseguir un Pacte Nacional pel Turisme». Un article en el qual evocaré un altre article d'en Pla, publicat el 9 de setembre del 1967, sota el títol « Reflexiones sobre la Costa Brava en los momentos presentes». Un llarg article, molt pedagògic sobre la necessitat de trobar, mantenir o recuperar l'equilibri entre els inqüestionables beneficis econòmics que porta el turisme i els inconvenients que per a la comoditat de les poblacions locals provoquen les allaus de turistes quan arriben en massa i sense límit o els empresaris sacrifiquen el territori per guanyar més diners dels que caldria.

Hi ha una anècdota atribuïda a quan Pla va visitar Nova York i li van mostrar l'espectacularitat dels edificis de l'illa de Manhattan il·luminats a la nit. Sembla ser que va dir, amb aquell tarannà que tenia, quelcom semblant a «això és molt maco... però aquesta llum, qui la paga?». No és gens estrany, doncs, que moltes persones d'aquí, quan es troben en una carretera de la costa sense poder circular de tants de cotxes que hi ha, o quan no poden posar la seva tovallola en un tros de platja... o quan senten polítics i empresaris del sector presumir de les «magnífiques» bondats macroeconòmiques aportades pel turisme, en línia amb el pensament d'en Pla però en un sentit diametralment oposat a la seva frase davant Manhattan, pensin que tot això del beneficis econòmics del turisme està molt bé... però qui se'ls emporta?