La busca de referents històrics en temps de canvi és una constant en l'actitud dels polítics que pretenen liderar una part de l'opinió electoral. Ho estem vivint a escala espanyola i a escala catalana. Les commemoracions del 8oè aniversari o 40è aniversari que se sumen a les més tradicionals dels 25, dels 50 o dels 100 anys, mostren fins a quin punt el poder o l'aspirant al poder necessita refugiar-se en fets o personatges del passat per legitimar les accions del present i del futur.

A Catalunya tenim els 100 anys de la mort de Prat de la Riba. El nacionalisme conservador de Pujol l'utilitzà en contraposició a Macià i Companys. Calia estigmatitzar la gent republicana per fer acostar al pujolisme tota la gent d'ordre que havien estat suports passius o actius del franquisme sociològic. Prat era govern i no proclama. Prat era capaç de fer molt amb poc. Prat era catòlic practicant i veia amb recels la democràcia de masses i l'obrerisme. Aquest era el perfil necessari per justificar la nova etapa d'autonomisme subaltern que tocava liderar a Pujol.

Però Prat, que combina nacionalisme cultural i polític amb un projecte d'estat compartit amb Castella, té una visió modernitzadora de la societat que contrasta amb la dominant a Espanya, on els partits dinàstics es tornaven en el poder sempre sota escàndols de corrupció i de desgovern. Prat de la Riba al front de la Diputació, primer, i de la Mancomunitat després, seguit de l'obra de Puig i Cadafalch deixen una petjada imborrable de modernitat cultural, social i econòmica, de la que en bona part encara vivim.

Davant la inoperància espanyola habitual, fa cent anys, Prat va haver de recórrer a finançament propi per abordar les reformes que l'Estat no feia, malgrat haver pagat els catalans els seus impostos amb escreix. En comunicacions, diverses carreteres i el Pla d'Obres Públiques de Catalunya del qual l'Eix Transversal no va ser executat fins fa poc. Construí el Ferrocarril Transversal Metropolità. El 1914 només 38 dels més de mil municipis catalans tenien telèfon; el 1922, 405 municipis disposaven de servei telefònic. Va potenciar la creació de zones franques als ports. El 1923 la Mancomunitat va facilitar la construcció de l'aeròdrom Canudes, que amb el temps va acabar sent l'actual aeroport del Prat.

Una de les principals prioritats de la Mancomunitat va ser la millora del sistema d'ensenyament i per això incorporà els mètodes més avançats d'Europa, com el Montessori, que implantà en una sèrie d'escoles que creà i on per primera vegada la llengua vehicular era el català. Va formar els mestres creant els Estudis Normals per als professors de l'Escola Nova i impulsà la introducció de temàtiques socials catalanes a les escoles de l'Estat. Es creà una Xarxa d'Escoles tècniques i s'impulsa l'Escola del Treball, dintre de la qual setze escoles especialitzades tenien més alumnes que la Universitat de Barcelona. Els directius, com el professorat, eren escollits independentment de llur afiliació política. Creà la Biblioteca Nacional de Catalunya i s'inicia la xarxa de biblioteques del país.

S'impulsà la modernització de l'agricultura amb l'Escola Superior, la creació de cooperatives i les exposicions de maquinària agrícola. La creació del Servei Forestal i la planificació de diversos parcs naturals com el del Montseny.

La Mancomunitat propulsà la recerca amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans. I es creè el Servei geogràfic, geològic, l'Institut meteorològic. Es dóna suport a les arts amb l'Escola d'Art dramàtic, l'Escola Superior dels Bells oficis i a la conservació del patrimoni amb el salvament i rehabilitació de moltes esglésies romàniques. Es modernitzà l'assistència social amb exemples com la casa de la Maternitat i l'administració local amb la creació de l'Escola.

La Mancomunitat, el 1923, fou liquidada pel Dictador Primo de Rivera, arribat al càrrec per aturar l'obrerisme i tapar els escàndols del Rei i els generals africanistes amb els seus interessos al Rif. La Mancomunitat en 8 anys i només coordinant quatre Diputacions havia fet més que un segle d'estat liberal conservador jacobí. Això sí, sempre en règim de peatge. Els catalans pagaven a l'estat per fer el què no feia i després s'havien d'endeutar per fer el que l'Estat no havia fet.

Del personatge de Prat en parla el llibre aparegut fa poc de Joan Esculies, A la recerca de Prat de la Riba, un calidoscopi per entendre com Espanya fa cent anys era tant inoperant com ara, i tant contrària, fins i tot, als tímids reformistes com Prat de la Riba. I per això, només s'explica el retard de l'eclosió de la voluntat d'autodeterminació fins ara, perquè en un segle, del 1917 al 2017, hem viscut 47 anys de dictadura (quasi la meitat), 47 anys de restauracions monàrquiques i oligàrquiques, amb períodes d'excepció pel mig. I només sis de llibertat republicana amb alguns ensurts.